Fiasco i ‘olé’

Sixto Ferrero / València

Divendres començava aquesta temporada especial al Palau de la Música de València. Realment, tot i que la programació ens ofereix un continu degoteig de concerts durant l’any 2016 i 2017, la temporada es divideix per estacions. La que començava divendres passat era la d’aquesta tardor. Això sí, aquest any, com dèiem, serà molt especial perquè l’edifici emblemàtic del llit del Túria compleix 30 anys. Ho celebra, com informà aquest diari, amb un lema: ‘Un Palau Obert’. Un leitmotiv i molts canvis que atenyen la programació o, millor dit, alguns formats de concerts i les altres activitats paral·leles.

Conclòs el concert de divendres, em vingué a la memòria com un raig el concert que va obrir la temporada 2015-2016. Un especial amb les seues pantalles al riu Túria, un bon nombre de públic dins i fora, la mateixa orquestra i el seu titular, Yaron Traub, per interpretar com a peça clau la 9a Simfonia de Beethoven. Aquella versió em va semblar insuficient. Amb la perspectiva del temps, crec que no va cobrir les expectatives musicals, però el concert inaugural d’enguany ha acabat per fer-la bona.

No hi era Traub dirigint, sinó el director d’Alcàsser i exdirector musical del Teatre Líric Nacional de la Sarsuela de Madrid, Cristóbal Soler. Davant d’ell, l’Orquestra de València, i damunt del faristol no estava ni Albéniz ni Beethoven, sinó Manuel Palau i Enric Granados. Hi col·laborà la Coral Catedralícia de València en Goyescas, on també hi estigueren la soprano Lorena Valero (Rosario), la mezzo de Benissanó Cristina Faus (Pepa), el tenor Alejandro Roy (Fernando) i el baríton Carlos Daza (Paquito). Al remat, allò més emotiu, perfeccionista i bell fou l’esperat i arxiconegut intermezzo de l’òpera del lleidatà, on els dos ballarins del Ballet BCMC feren bo el reduït espai per fer la representació semiescenificada.

El concert inaugural de la temporada tenia diversos al·licients que, a poc a poc, anaren truncant-se. Obria la temporada un director valencià amb recorregut i, fins i tot, ben autoritzat per fer bona una òpera com Goyescas −que per si mateix no dóna per a més− pel seu currículum, pel seu caràcter de líder i la temprança en la concepció musical, capaç d’extraure, d’una simfonia superficial i excessivament tòpica, els timbres, els jocs harmònics i la llicència postromàntica del lirisme melòdic que conté dins de la seua barreja tan estètica pel que fa a les tècniques compositives. Però no va estar res d’això. La Murciana, la segona simfonia de l’estimat Manuel Palau era, per se, un altre al·licient. Amb un quart moviment curiós (per l’ús de les sordines per ampliar més encara la paleta de timbres) i més enllà dels continus records al nacionalisme cultural espanyol a base de melodies tradicionals i el continu anar i tornar al frigi, referències sonores del binomi Turina-Falla a banda, la Murciana compta amb cert lirisme en el solos de corn anglès o en passatges de corda de tarannà postromàntic. Però tot marxà excessivament ajustat, o marcadament controlat, renunciant a les llicències o decisions pròpies. Amb una correcció acceptable, els timbres que anunciava el programa de mà de bestreta quedaren poc saborosos, amb afinacions compromeses, poca delicadesa en entrades dels vents en moments puntuals, inestabilitat i poques intencionalitats. No obstant això, tampoc la Murciana, aquesta segona simfonia d’un compositor nostrat tan poc programat, interpretat i conegut (a veure si amb Interseccions: Congrés sobre la Història de la Música del País Valencià arriben a conclusions tan eloqüents com fer mostrar la nostra pròpia música amb dignitat) no dóna per a molt més.

La segona part, dedicada a semiescenificar Goyescas, va acabar amb la sensació d’haver estat una oportunitat desaprofitada. L’acústica del Palau no acompanyava, en absolut, al quartet solista, submergint i ofegant les veus en els fortes orquestrals. Tampoc va convèncer la Coral Catedralícia de València, amb afinacions no massa clares, veus descompensades, poca claredat en el contrapunt, en la dicció (tret dels: olés, que sí s’entenien a la perfecció i ben fortíssims) i articulació. Les quatre veus solistes van estar correctes pel que fa la vessant actoral (a càrrec de Jaume Pujol i Sergio Villanueva, que optaren pels tòpics castissos tradicionals). Les parelles d’enamorats aprofitaren els pocs espais que brinda un auditori únicament simfònic, però les veus sofrien en general en els seus registres greus i oferiren desafinacions (descarades amb els moviments a l’uníson amb altres instruments). L’Orquestra de València es mostrà molt més resolutiva, molt més compacta i al servei de tot plegat. L’Intermezzo fou d’allò més significatiu del concert, amb els dos ballarins que aportaven la bellesa visual. Soler, tot i la seua experiència amb repertori espanyol, no va estar capaç de compensar els plànols sonors per no eclipsar les veus. Poca cosa més afegiren aquestes Goyescas de Granados. Algun moment més emotiu amb L’amor i la mort, on la soprano Lorena Valero recuperà qualitat, però poc més. Amb forts olés, no va convèncer l’entregat i militant públic del Palau. Un fiasco. Diumenge vindrà Savall, serà altra cosa.