Només un “mal educat” gosaria interrompre una conversa quan està parlant una altra persona. Si aquesta persona és Jordi Savall després de donar un bis i estar introduint-ne un segon, guanyat a pols de mestria, qui interromp és un desvergonyit. Sols un ignorant del llenguatge musical i intolerant antidemocràtic seria capaç de cridar en mig d’un Palau de la Música atapeït: “En español!”, a un artista com Jordi Savall després d’oferir un recital junt a Le Concert des Nations de dues hores fent servir el llenguatge de la música de manera exquisida i amb excel·lència interpretativa. Els fets van passar diumenge mentre Jordi Savall dirigia Le Concert des Nations.
Aquest segon concert de la Temporada de Tardor corria a càrrec de l’orquestra fundada pel violagambista català i la seua muller Montserrat Figueres l’any 1989, un consort de música antiga, amb instruments originals i criteris historicistes que dirigeix i capitaneja el músic igualadí. El concert transcorria sota una idea: els elements, que serveixen passant-los pel criteri creatiu de diversos compositors, per homenatjar la Terra. Conclòs el primer bis, el mestre català volgué fer una crítica social: “Espanya ha colonitzat terres i hauríem de ser més tolerants amb els immigrants i acollir-los…”, tractava de dir Savall en català, quan de sobte algú cridà: “En español!”. Un crit que rebé ràpidament una esbroncada i crits de “mal educat”, però amb temprança contestà Savall: “Tranquil, ho diré després en espanyol, però en eixe cas hauria de dir-ho també en anglès, italià, francès, japonès, etc. perquè els músics que formen aquesta orquestra tenen diferents nacionalitats”. Un detall, el de la diversitat en el passaport, que el despectiu espectador sembla no havia llegit en el minuciós i complet programa de mà que el Palau havia elaborat.
Aquests atacs mai passen quan l’artista parla en urdú o en castellà. Succeeixen quan es fan en català. El fet aïllat al Palau, on no és habitual que algú actue així, atacà la Música, un llenguatge amb el qual Le concert des Nations deixà sobre l’escenari unes conclusions i sensacions immillorables. Sobre aquestes m’hi centraré, i sobre altres pensaments com ara bé, l’afluència de públic.
A la crida de Savall, s’omplí el Palau per escoltar un programa de música barroca, la qual cosa vol dir que no seria massa desgavellat plantejar un cicle (o festival) de música antiga al llit del Túria, on per exemple, poguérem escoltar tots —o quasi tots— els consorts valencians —que hi ha més a banda de Capella de Ministrers— junt a alguns de forans. Música antiga, barroca, clàssica… valenciana i oblidada, recuperant-se o a un calaix hi ha per omplir arxius. Públic, tot fa indicar, que també hi ha.
Le Concert des Nations amb Jordi Savall. Palau de la Musica. Foto: Revelarte-Palau de la Música.
El programa, a més, demostrà que això de descriure la natura, les tronades, els sentiments i altres qüestions tant de moda en la composició valenciana, és una cosa vella i antiga que ja es feia amb mestria i amb folga resolució i versemblança. Amb Els elements (Les Éléments) de Jean-Féry Rebel quedà palès que en la música està tot escrit des de 1737. Això de les dissonàncies, els raïms de notes —els clústers—, els caràcters marcials, les textures bucòliques, els jocs tonals i modals i els peus rítmics de les danses, ja estan escrits per descriure la Terra, el Foc, l’Aire, l’Aigua, però també l’amor, les escenes bucòliques, les tempestes, els temporals marins, la destrucció i la pau des de molt abans d’arribar Beethoven, Berlioz, Varèse, Ligeti o Arvo Pärt.
Gaudírem de diversos criteris compositius per a tractar una idea extramusical transportada al llenguatge de la música. Mentre uns tractaven de descriure els elements, altres només els suggerien, els evocaven o eren emprats com a pretext o influència creativa per escriure una suite de danses, creant en eixe cas una música pròxima a la música pura, si em permeten aplicar l’etiqueta romàntica per descriure aquesta música molt anterior a l’ús del terme susdit.
Jordi Savall. Foto: Revelarte-Palau de la música.
Poca cosa o res se’ls pot retraure al consort d’aquest concert. Més enllà d’haver pecat de confiança amb l’acústica del Palau en el Concert per a flauta i corda, RV 433 op. 10 núm. 1 d’Antonio Vivaldi on durant el primer moviment el flautista de bec es veié superat pel tuti. Passà divendres i passà diumenge, l’acústica del Palau és ideal per al simfonisme, però pateixen els solistes i qualsevol música que requerisca una extremada sensibilitat en les dinàmiques. Aquest detall davant tot plegat, cal considerar-lo anecdòtic, si ens quedem amb la colpidora destresa tècnica del baixó o dels oboès, les flautes travesseres o de bec, per ressaltar alguns entre el bon fer general del consort, per maniobrar-se amb el virtuosisme diabòlic de Vivaldi o Rebel, de Locke o Telemann.
Lluny d’arravataments dinàmics romàntics, Le Concert des Nations demostrà que les interpretacions historicistes també poden ser persuasives, vives i sentimentals. Un concert memorable de sublimitat en els contrastos, amb afinacions impol·lutes, d’articulació minuciosa, d’efectes sonors convincents, amb criteris definits i direccionalitat per descriure, suggerir, evocar i al remat reproduir al públic un llenguatge musical comprensible. Un triomf de la cordura i el seny.
Mestre Savall torne vostè quan vulga. València l’acollirà de bon grat.
