Sixto Ferrero / València.
Durant més de dues dècades, els Premis Octubre han viscut posant en pràctica la primera accepció que ofereix l’AVL en el seu Diccionari Valencià Normatiu per al mot resistència: l’acció de resistir, és a dir, aguantar amb anhel o el desig que vinga quelcom millor. Ben bé, podria ser una de les accions, però hi ha moltes més, òbviament.
Dissabte de nit va tindre lloc el sopar dels Premis Octubre que enguany, en aquesta 45a edició, recaigueren en Josep Franco (Andròmina de Narrativa) per la novel·la La vida és dura, Rubén Luzón (Vicent Andrés Estellés de Poesia) pel poemari Alguna cosa i en Joan Garcia del Muro (Joan Fuster d’assaig) per l’assaig Soldats del no-res.
Joan Garcia, Rubén Luzón i Josep Franco.
Però abans d’arribar als premis i els discursos, la vetllada fou tot un exercici de resistències diverses, en un sentit ben ampli, també de militància, de seguiment vehement. Aquesta segona gala sota el govern del Botànic i el de La Nau tornava a tindre el suport del president de les Corts, Enric Morera, de consellers com Vicent Soler, Vicent Marzà i Rafa Climent, també de representants de la diputació de valència, com Amigó i Rius, o Albert Girona com a secretari de Cultura i Abel Guarinos com a director de l’Institut Valencià de Cultura. També hi van assistir altres polítics de diversos partits extraparlamentaris, de col·lectius socials i civils en defensa de la llengua o dels drets humans, invitats i amics resistents, lletraferits lluitadors de la paraula i militants resistents per definició.
Un sopar festivoliterari habitual, amb les seues converses al voltant de l’actualitat, les salutacions afectives i les necessàries i les resistències sense embuts. Alhora que se’ns presentava aquesta edició, podíem llegir una minuta íntegra i únicament en castellà. Heus ací una resistència, potser també de militància, a un hotel al bell mig de València i que s’hi resisteix a doblegar-se: diglòssia, bilingüisme, oblit…? Els qui fan o condicionen esborranys i decrets multilingües de segur que en sabran la resposta.
Eliseu Climent, Maria Josep Amigò, Vicent Marzà, en la taula principal dels Premis Octubre.
Amb un altre tarannà, de caire gastronòmic, ens topàrem amb una nova resistència per no fer un xarrup a aquell vi aromàtic de denominació d’origen Utiel-Requena, com igualment ningú no pogué resistir fer un tast d’aquelles postres agredolces boníssimes. I, mentre passaven els plats, bolígraf en mà, cap taula s’hi pogué resistir d’omplir un nou Enigmàrius, aquesta vegada centrat al voltant de les properes eleccions nord-americanes. Vés per on, que qui guanyà el lot de llibres de l’Editorial 3i4, Carmen Arenas, a les postres resultaria ser la presidenta del Pen Català, un dels homenatjats aquesta nit de resistents.
Ara bé, si queden resistents de mena, un d’aquest és, sens dubte, el guerriller Quico Martínez, un maqui viu que rebé un afectuós i merescut homenatge. Rebuts els honors, ningú pogué resistir l’empenta sonora de la Marina Rossell, qui volgué veure la cara del guerriller: “Vull veure’l, on és?”. Quico s’alçà i la Rossell encetà Lili Marleen, cançó del darrer disc Cançons de resistència (Satélie K, 2015).
Hi tornà la Carmen Arenas, aquesta vegada com a presidenta del Pen Català, una entitat amb 95 anys d’història, que “conjuga el verb acollir”, com introduí Marius Serra, a escriptors refugiats d’arreu del món. Al seu costat n’hi eren quatre com a mostra que en ple segle XXI encara hi ha llocs on la lletra molesta fins al punt que els lletraferits s’han de plantejar resistir o morir. S’homenatjà també Estellés, resistent per excel·lència, amb el seu Llibre de les meravelles.
>
Homenatge a Vicent Andrés Estellés en el sopar dels Premis Octubre de 2016. Vídeo: laveupv.
Un nou resistent de l’escena política hi prengué la paraula. Vicent Marzà aprofità per recordar que l’any passat també hi era i s’homenatjà Ramon Llull i Ramon Muntaner. Aprofitant que “hi ha representants dels tres territoris”, introduí el conseller, “ja era hora que poguérem fer coses amb normalitat”. D’una manera reveladora, el conseller contà com el seu “agüelo (sic), tenia maquis a sa casa”, i aquesta història personal li serví per a relligar-la amb altres resistents, els de la Mediterrània, els refugiats que “vam voler ajudar amb el vaixell que la GVA tenia preparat i que el govern d’Espanya no ens va deixar”, afegí el conseller de manera molt més institucional i política.
Concloent, anuncià que des de la conselleria “s’acompanyarà les editorials a les propers fires internacionals”, però avançà que prompte hi haurà una trobada amb les tres conselleries, la corresponents a cadascun dels tres territoris de parla comuna, per a tractar de “fer coses conjuntament”.
Sonà la Muixeranga a càrrec del nou equip del Xirimota Trad project capitanejat per Miquel Gironés. Tothom dempeus. No era per a menys tenint en compte que ara per ara gaudir del nostre himne continua sent un acte de resistència. Ja veurem fins on també ho és de paciència.
