Segur, contundent i sense deixar cap badall per a l’especulació. Puchol II ja és el nou rei de l’escala i corda. I malgrat que la partida disputada novament al trinquet Pelayo de València deixa imatges antològiques, emoció al màxim i un intercanvi de colps de més de dues hores de duració, el xiquet de Vinalesa, el fill del mític Puchol, derrota Soro III per 60-50 i es converteix en el nou campió individual. Inicia, d’aquesta manera, un camí que fa tot l’aspecte de ser llarg, indiscutible i destinat a les gestes més grans. Perquè sí. Perquè ara per ara, Puchol II és el pilotaire per excel·lència, un home bragat, elegant i embolcallat, si més no, per un joc clàssic i de manual que regala colps que entusiasmen els aficionats, tant als qui el segueixen trinquet a trinquet com als que el veuen ocasionalment en les partides d’alta volada. Només un detall: amb vint-i-cinc anys és, juntament amb Àlvaro de Faura, el pilotaire més jove de la història a convertir-se en número u. En plenitud i amb tota la carrera per davant.
No decep, per tant, aquest xic, no, ni de bon tros. I vist el joc desenvolupat en la partida més gran de quantes es poden jugar en un trinquet, no hi ha dubte que la pilota l’ha erigit ja com a símbol d’un esport popular que necessita de referents capaços d’arrossegar gent jove i capaços també de transformar un joc que no passa, avui, pels seus millors moments. El futur està en les seus mans, literalment parlant. I ja per començar, Puchol II pot dir que ha vençut a un pilotaire fortíssim, el millor de l’últim lustre, Soro III, tot un cavaller que amb trenta-dos anys afronta ara un nou camí on pot, i deu, donar encara molta guerra, no debades és un jugador amb solera i amb molt d’ofici, honest i ben preparat físicament. Tocat, en definitiva, per la vareta dels grans campions. Els pròxims anys diran… Però una cosa és clara. I s’ha de dir: l’empenta i la bravura de Soro III tenen capacitat de sobra per reviscolar, braons de ferro d’un jugador sòlid que, sens dubte, demostrarà que de la mateixa manera que ha perdut una final pot tornar a guanyar-ne una altra.
Soro III i Puchol II durant la final. Fotografia: Lluís Llapissera
I sobre la final, què més dir-ne que no s’haja dit ja pels cercles periodístics que envolten aquesta mena d’envits. Puchol II administra magníficament l’avantatge inicial de quatre jocs (15-35) i no es deixa superar en cap moment per l’ànim i el coratge de Soro III, que ho intenta, de veres que sí, però en cap moment es posa per davant. Ni una espurna de dubte en el rest Vinalesa, que deu tindre gravada la final que va perdre l’any passat en l’últim sospir. La clau, al remat, resideix en el dau pintat que Puchol II dibuixa constantment buscant el pouet de Pelayo i l’esquerra del seu oponent. I així, amb una precisió mil·limètrica fa un quinze darrere d’un altre, desmuntant tota envestida del brau dretà de Massamagrell, un exemple de resistència a pesar de les dificultats d’alçar les pilotes molles i mig mortes que li arriben a la paret del rest. Resultat final: 60-50. Nou campió i traspàs de poders. Molt hauran de treballar a partir d’ara les noves fornades de pilotaires per a destronar Puchol II…
La final deixa, al mateix temps, detalls al marge del joc. Es tracta de la partida de l’any, la final del trofeu President de la Generalitat. Però al contrari que l’edició anterior, on Ximo Puig seu a l’escala acompanyat del conseller Vicent Marzà, enguany la principal autoritat política del País Valencià no es deixa veure ni tan sols per la llotgeta de dalt. Una baixa inexcusable que supleixen, de bell nou, el mateix conseller d’Educació i Esports i el president de les Corts, Enric Morera, que haguera assistit igualment atesa la seua condició d’aficionat a la pilota. Com a dada a remarcar queda també la substitució del trofeu de campió. Sense entrar a valorar la bellesa del nou guardó, algú deuria explicar per què el campió ja no rep les magnífiques mans de l’escultor de l’Alcúdia, Manolo Boix. Simplement és un detall, però confirma el fet que en el món de la pilota passen coses que ningú explica, simplement passen. I punt. Tanmateix, la imatge es deuria cuidar un poc més. No és acceptable, per això mateix, que els feridors no lluïsquen samarreta nova per a l’ocasió, la mateixa que els jugadors, per això; com tampoc que una part significativa de la premsa digital estiga col·locada en el “galliner” de Pelayo, en paraules dels mateixos encarregats de la instal·lació. O que es continue fumant lliurement, tot siga dit de pas. Ai! Tampoc és esperançador que el flamant trinquet de la ciutat de la pilota de Montcada, de major capacitat, no s’òbriga en un dia tan assenyalat. I evidentment, ja per a finalitzar, tampoc és de rebut que el dia de la partida de l’any, si de cas el dia més bonic i simbòlic de la pilota, els valencians continuen sense poder veure en una televisió pública un trinquet ple de gom a gom i en un ambient de gala que esborrona tot aquell que se sent part d’aquest territori, ni que siga per l’orgull de representar un poble menyspreat i arraconat en la perifèria espanyola. Amb plena capacitat, no obstant això, de ressorgir quan se li dóna l’oportunitat.
