Sergi Tarín / València.
Khaled (33 anys) nomes vol renovar el passaport i marxar a França. Després de sis anys a València, on va arribar des d’Algèria amb una visa de turisme, a penes fa recompte de treballs furtius en negre, batudes policials i, sobretot, una estada traumàtica dos mesos al CIE (Centre d’Internament d’Estrangers) de Sapadors per mancar de permís de residència. Fou el gener de 2015. “No hi havia aigua calenta i tot estava ple de xinxes i caparres. Ens despertàvem amb els braços i les cames cosides a picades”, descriu Khaled, per a qui la pitjor plaga, en realitat, la conformen bona part dels policies que fan la vigilància. “Sóc de família de policies, des que vaig obrir els ulls els he vist per tot arreu, de fet hi vivia en una caserna, però ara els hi he pres al·lèrgia”, explica.
“Encara estic al·lucinat pel que he vist”, prossegueix Khaled, qui afirma no haver patit cap agressió física, “però les he vistes a diari”, particularment als banys, l’únic espai del recinte sense càmeres de seguretat. “Allí dins tot està pensat per a la deshumanització”. De fet, el centre ha estat denunciat nombroses voltes per les deficiències estructurals i sanitàries. Tant com per haver de tancar tot el mes d’octubre per fumigar les plagues de xinxes i caparres. A hores d’ara, segons la Policia Nacional, ja està enllestit per rebre els 80 interns que hi havia, tot i que encara roman buit, “sense cap data específica per a reobrir”.
Este dimecres, prop 200 persones convocades per la Plataforma pel Tancament dels CIEs es concentraren a les portes de Sapadors per exigir la clausura definitiva. Entre d’elles, diputats i secretaris autonòmics i l’alcalde de València, Joan Ribó, qui simbòlicament va precintar la porta d’entrada “d’un lloc racista, on es deté gent que no ha comés cap delicte, només per l’aparença física i per no tindre els papers en regla”. Els seus homòlegs a Madrid i Barcelona han arribat més lluny. A Madrid ja s’ha votat a favor de desmantellar el centre d’Aluche, on s’han hagut d’augmentar les càmeres de vigilància després de l’allau de denúncies per maltractament i abusos policials. I a Barcelona s’han iniciat els tràmits per tancar el de Zona Franca, que la setmana passada va viure una protesta massiva dels interns a causa de les pèssimes condicions de vida.
Un relat comú al de Khaled, qui va perdre 12 quilos en 59 dies: “La truita de creïlles congelada era l’únic bon menjar”. Tot ajudat per un eficient tractament per a aprimar-se: l’ansietat que provoca viure entre porres i insults. “Moros de merda era la forma més habitual de dirigir-se a nosaltres”, manifesta Khaled, qui totes les nits havia d’escoltar com l’encarregat entrava a crits per fer el recompte: “Au va, anem a comptar quant porcs hi ha ací!”. Això, i la pressió psicològica amb les ordres d’expulsió, “on cada dia n’hi havia dos o tres”. “He vist gent engolir-se monedes i xinxetes per evitar-ho”, relata Khaled.
Negoci i desídia
Per al periodista Toni Martínez estos centres, dels quals hi ha set a l’Estat espanyol, “es mouen entre el negoci i la desídia”. Una desídia d’arbitrarietats policials, de manca d’especialistes sanitaris i amb unes instal·lacions més que obsoletes. El centre de Màlaga hagué de tancar després que caiguera el sostre. Però sobretot negoci. En el seu llibre acabat de publicar, CIE, el Guantánamo español, Martínez revela l’existència d’empreses “amb adjudicacions a dit i contractes opacs”. És el cas d’Albie, dedicada a la cuina, i Clece, que fa tasques de neteja i és propietat de Florentino Pérez, president del Reial Madrid.
Més transparent, però no menys polèmic, és el contracte públic amb el grup turístic Globalia, conformat per Air Europa, Swift Air, Halcón Viajes, Viajes Ecuador, Latitudes, Iberrail, Touring Club, Travelplan i la cadena d’hotels Be Live. Un conglomerat presidit per l’empresari Juan José Hidalgo i participat pel Banc Popular, Unicaja i l’exministre d’Exteriors del Partit Popular, Abel Matutes. Segons l’informe “Paremos los vuelos”, Globalia rebé 36 milions del Govern espanyol entre 2013 i 2016 per noliejar avions amb immigrants deportats. Tal com destaca la Campanya Estatal pel Tancament dels CIEs, hi ha entre 10.000 i 12.000 expulsions anuals. El promig anual d’operatius d’expulsió és de 140, un cada dos dies i mig, 40 dels quals són a través de vols macro, organitzats a parts iguals entre l’Estat espanyol i Frontex, l’Agència Europea per a la Gestió de la Cooperació Operativa en les Fronteres Exteriors dels Estats Membres de la Unió.
També crida l’atenció que només l’1% dels deportats provinga dels CIEs. Una idea que reforça la inutilitat i el negoci que fan certes firmes al voltant de la maquinària repressiva de l’Estat. És el que pensa Martínez, atipat de conèixer històries de dins cap a fora des que començà, pel 2007, a investigar el CIE de Sapadors. Expedients tèrbols i incomprensibles com el que permet expulsar estrangers que han estat 15 anys treballant i cotitzant a l’Estat espanyol i que amb la crisi han quedat sense treball. O qui té parella i fills espanyols, però encara no ha rebut el permís de residència. Unes deportacions que, a més, es fan ultra ràpides si és que algun intern denuncia abusos de la Policia. I que suposa que les causes judicials es tanquen immediatament. “Quan el jutge cita el denunciant per prendre la declaració i iniciar la instrucció, este ja està a més de mil quilòmetres de distància”, assenyala Martínez.
