Sixto Ferrero / Borriana.
En abril d’aquest any, l’escriptor i periodista Francesc Viadel afirmava que Joan Garí (Borriana, 1965) “és un escriptor solvent, de molts registres i una prosa que arrela en la millor tradició de les nostres lletres; vull dir, d’escriptors com Joan Fuster o com Josep Pla”. L’afirmació del periodista és del tot ben encertada, com es pot confirmar, punt per punt, a mesura que es conversa amb l’escriptor borrianenc. La seua admiració per Fuster i Pla, juntament amb Montaigne, i la seua prosa versàtil i diversa no fan més que confirmar la trajectòria d’un escriptor que, a més de crear literatura d’idees, exerceix d’activista en defensa d’una causa noble: la defensa de l’essai “tal com el concep i crea l’etiqueta Montaigne”, encara que, com diu Garí, “estem donant gat per llebre, amb un producte que no és assaig”. Una problemàtica, però, que el mateix escriptor ha traslladat als agents culturals, que “m’han donat la raó, però no m’han fet ni cas”, es lamenta al llarg d’aquesta conversa.
El mateix Viadel recomanava, aleshores, com a “lectura obligada” Viatge pel meu país. En el camí de Joan Fuster, 50 anys després (3i4, 2012), on Garí “rememorava el de Sueca”, tot referint-se als huit camins que Fuster realitzà per a escriure El País Valenciano (Destino, 1962). Però, tot i les recomanacions prèvies, Viadel escriu sobre La memòria del sabor (3i4, 2015), on diu que “l’escriptor de Borriana es torna a lluir” i posa el llibre gastronòmic a la mateixa altura que Viatge pel meu país. Així doncs, La memòria del sabor és “un text a mig camí de l’elegia i de la crònica sentimental”, escriu Viadel, sobre una obra que “és un homenatge a la meua cuina materna”, explica Garí, i que en el fons “és una apologia del menjar valencià” després de comprovar “que la cuina valenciana és de les millors del món”, mentre que “si investigues allò que diuen Dieta Mediterrània, t’adones que és el que hem menjat els valencians des de fa moltes generacions”, conclou Joan Garí, sobre aquest assaig gastronòmic.
Parlem, doncs, de la seua cuina ancestral, que també és un poc nostra o millor dit: de tots. Per això, en aquest sentit, exclama que “tenim un tresor fabulós, però no sabem vendre’l”, es lamenta seguidament, per a afegir que “vull defensar l’autèntica cuina valenciana, que hauria de ser patrimoni de la humanitat, com a emblema d’aquesta dieta mediterrània”. Enraonant de receptes i matèria primera, Garí ens ofereix una primícia: l’exposició que acollirà durant el primer trimestre del 2017 l’Aeroport de Castelló de la Plana. “Aquesta oferirà un intens recorregut literari de la mà de Garí per la nostra gastronomia, acompanyat per les fotografies de Ramon Usó, amb panells i projeccions audiovisuals i un ‘Cooking show’”. La ubicació en aquell “aeroport sense avions, motiu de mofes i riures en pensar en Carlos Fabra”, respon a una recerca, ja que “pensàrem que havia de ser en un lloc mediàtic”, com ara l’aeroport, “que s’ha posat en marxa i que ara té avions amb 100.000 passatgers”. Una infraestructura de la qual “la gent encara es riu, però que realment calia; per això, per a canviar el relat generalitzat que es té de l’aeroport, l’exposició tindrà lloc allí”. Amb el suport de la Generalitat i l’Agència Valenciana de Turisme, s’inaugurarà durant el primer trimestre del 2017 per a, després, “dur-la arreu del país i a l’estranger per a explicar la gastronomia base de les cases valencianes”, unes menges “que ara la gent jove està abandonant”.
Joan Garí. Foto: Daniel Garcia-Sala.
Joan Garí ha cultivat la novel·la, el dietari i la poesia, però es considera un assagista “en el sentit de Montaigne, que és el creador del gènere de l’assaig”. El borrianenc acaba de guanyar el Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló amb L’única passió noble. Converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país, un assaig, naturalment. Garí és sobretot un assagista que es pregunta en primer terme “Què és l’assaig?” i que ofereix una resposta premeditada per a construir el discurs de la conversa cap a una finalitat posterior: la lluita per a reivindicar “l’assaig no adulterat”. S’aferra a Montaigne i al gènere que “naix del jo”, on trobem que “és un gènere de narrativa, però no és de ficció. L’assaig parla de la realitat i es vehicula a partir del jo, de la part més íntima de l’assagista, qui observa el món a partir dels seus ulls i el va contant”, encara que el plantejament de Montaigne “no era radicalment nou”, perquè ens remet als clàssics grecollatins.
Combregar amb Montaigne “vol dir trencar una llança en favor d’ell, perquè actualment l’assaig està totalment desvirtuat”, respon Garí, perquè “si agafes els llibres que es diuen assaig, no ho són en un 90%; no són literatura”, contesta taxativament. És per això que “vull trencar una llança en favor de l’assaig com a gènere literari, perquè hem acabat considerant assaig allò que no és poesia, teatre o novel·la”. Conclou dient que a “qualsevol cosa que no podem etiquetar li diem assaig. Això és una adulteració”.
Una croada per l’assaig
Amb un nou guardó al prestatge que reconeix d’alguna manera que Garí té motius per a seguir amb la croada, l’escriptor adverteix que aquest “procés d’adulteració ha acabat contaminant els premis literaris”. Es lamenta que l’adulteració afecte premis prestigiosos “com el Carles Rahola de Barcelona, el Josep Vallverdú de Lleida, el Joan Fuster dels Octubre o el Premi d’Assaig de Bromera, que vaig guanyar a principis de segle”, assenyala. No obstant això, “de vegades, es donen a assajos, però sovint es donen a llibres tècnics, sense treball literari”, on apunta que “no hi ha feina d’escriptor” i, per tant, “això porta a engany”. Per a Garí, aquests fets al voltant de l’assaig signifiquen, actualment, “un frau massiu” del qual cal prendre consciència.
“Algun dia caldrà prendre’s seriosament aquest tema”, adverteix després d’assenyalar que “l’adulteració” no ve d’ara. Per exemple, “en els Joan Fuster dels Octubre formava part del jurat fins que es van cansar de sentir-me. Estem donant gat per llebre, amb un producte que no és assaig”. Tanmateix, apunta que, “si donàrem premis a llibres, estaria bé; però no diuen això, diuen que són assaig”. En un altre moment, Garí es va presentar a un premi a Catalunya, que no va guanyar, però recorda com, “l’endemà, em trucà l’editor i em digué que el meu llibre era el millor”. Després, l’advertí que “no te’l podem premiar perquè és un tipus de literatura minoritària i no podem permetre’ns això econòmicament i, per tant, li l’hem donat a una altra persona que havia fet un llibre tècnic”. Es lamenta perquè “estaven reconeixent que estaven fent un frau, però el justificaven per qüestions econòmiques. Si volen fer-ho així, que es dediquen al sector immobiliari”.
Joan Garí recollint el Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló. Foto: laveupv.
Sembla que l’assaig ha inundat la ment del borrianenc, tot i que en època jovenívola es va atrevir amb la poesia amb Poema d’amor en dos temps (7 i Mig, 2000) i Física dels límits (7 i Mig, 2001), però aquest darrer no pogué evitar subtitular-lo Poemassaig: “Era un assaig poètic”, explica. En el camp de la novel·la, s’ha llançat per “atracció” per escriure On dormen les estrelles (Bromera, 2005), La balena blanca (Edicions 62, 2007) i El balneari (3i4, 2013). Però hi torna amb l’assaig i exclama que, “en la cultura catalanovalenciana, no podem permetre’ns el luxe de no tindre el gènere guarit, i més quan hem tingut Fuster i Pla”.
“L’assaig —afirma— és suficientment mal·leable com per a permetre moltes possibilitats expressives: des de l’aforisme, que és l’assaig mínim, o l’article de premsa, el dietari, el columnisme i el reportatge fins al dietarisme o llargs assajos especulatius purs, com ara L’última passió noble”. Al remat, però, els subgèneres et permeten un ventall de possibilitats expressives ampli.
Una conversa amb madame Mähler-Besse.
L’última passió noble. Converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país, darrer assaig Premi de Narrativa Memorialística de Benicarló, “parteix d’un fet real: la visita a la torre on va viure Montaigne, al Périgord, a la zona de Bordeus, a un poble que es diu Sant Michael de Montaigne”, apunta l’autor. “La torre de Montaigne, juntament amb la casa de Goethe a Weimar, és la casa d’escriptor més famosa del món, està al costat d’un castell que es va cremar i que al segle XIX es va fer nou, però passà a ser privat”, ens situa. Aquest castell “era propietat d’una vinyatera: Cecile Mähler-Besse, que morí l’any 2012 amb 92 anys”. No obstant això, Joan Garí la va conèixer l’any 2007, quan sopant s’assabentà que a la taula del costat es trobava madame Mähler-Besse. L’escriptor sentí l’impuls de conèixer la propietària del castell on visqué Montaigne. “Li vaig dir que sóc escriptor i que admire Montaigne”, explica emocionat.
A partir d’ací, “aprofite la conversa real amb la dona per a convertir-la en imaginària, per a parlar sobre Fuster, les seues teories i diversos avatars dels valencians”. L’última passió noble “és un assaig perquè quan comence no sé què contaré i partisc del viatge i no sé què diré i com acabarà el llibre; així és com el concep Montaigne, és la gràcia del gènere assagístic. El llibre es va creant a mesura que l’escric, fins que l’acabe el 2013 i, finalment, decidisc presentar-lo”, el 2016, als Premis Literaris Ciutat de Benicarló.
Uns premis amb “enginy”.
L’Ajuntament de Benicarló decidí impulsar els premis literaris que “naixen amb vocació de projecció nacional i internacional i que convertiran la ciutat en un aparador cultural de primer ordre”, explicava, aquesta primavera, el regidor de Cultura de Benicarló, Josep Barberà. S’introduïren novetats, entre d’altres, el nom del premi d’assaig, “que es diu de literatura memorialística, molt enginyosament”, reforça Garí. “Onada edicions i l’Ajuntament van estar molt atents de no dir-li assaig i l’anomenaren de literatura memorialística, que és l’altre nom de l’assaig i, així, el convertiren en un premi d’assaig per a no caure en el frau”, argumenta. Ara per ara, “és l’únic premi que no dóna gat per llebre, on realment es dóna la literatura assagística”, afirma.
Guanyadors dels Premis Literaris Ciutat de Benicarló (2016), amb membres del govern i d’Onada Edicions. Foto: laveupv.
Garí manté en la punta de la llengua noms d’assagistes de referència: Montaigne, Fuster, Pla i Joan Francesc Mira, de qui posa en vàlua El tramvia groc (Proa, 2013), “un llibre de memòries”, però que, recordant aquella mal·leabilitat del gènere que abans esmentàvem, “és una assaig de referència i, a més, segons m’ha dit, està treballant en la segona part”.
“Vull ser un escriptor local”
Les grans superfícies no tenen lloc per a la literatura en català. Tampoc les llibreries generalistes, franquiciades o no, dediquen un espai a les novetats en català. En cas de trobar-ne, sovint no estan situades en llocs de preferència, de màxima visibilitat i de fàcil accés. El màrqueting sembla justificar-ho; altres vegades, és una simple afirmació: “El llibre en català no té demanda”. Tanmateix, el públic, lector o no, tampoc no reconeix el seu autor. Plantegem a les darreries de la conversa si no cal una vertebració literària que treballe per a trencar la localització dels escriptors, que els sotmeta a un reconeixement local i, en els millors dels casos, comarcal.
Joan Garí ho sap ben bé, “és típic de les cultures subdesenvolupades”, on la majoria dels lletraferits “són escriptors locals que no tenen transcendència fora dels límits comarcals”. Per al borrianenc, “la culpa no és dels escriptors”. No obstant això, “a Catalunya, no passa tant; però, ací és dramàtic, perquè som invisibles”.
Entrant en l’anàlisi, Garí apunta que bona part d’aquesta invisibilitat és conseqüència d’una “premsa dividida per províncies, i això que les províncies tenen 200 anys” i detecta una mancança, ja que troba a faltar “mitjans de comunicació comuns”, addueix. Perquè els escriptors “siguen populars i visibles fan falta la televisió i la ràdio” que els valencians teníem fins que el PP decidí fondre-la a negre. “Quan va començar C9 ho féu prou bé, però, després, el PP ens va amagar”, es lamenta.
Així i tot, Garí va aconseguir una “petita heroïcitat” que el mateix lletraferit encara recull en el seu blog. En ‘Ofici de lector’ es poden veure els vídeos emesos per C9 i TV3, on, ni que siga per una vegada, “estan d’acord en alguna cosa”. En els anys 90, va aconseguir eixir en pantalla, però, posteriorment, amb una televisió servil al dictamen del PP, “em van traure només una vegada”. Fou quan va publicar Viatge pel meu país i, aleshores, la televisió pública valenciana es va atrevir a fer un “petit reportatge” entre el 2012 i el 2013. Tanmateix, al llarg de la història de la RTVV, “el 99% d’escriptors valencians hem estat invisibles” i afegeix, “he eixit més en TV3 en els últims vint anys que en la nostra televisió”.
>
Viatge pel meu país de Joan Garí als informatius de TV3.
>
Viatge pel meu país de Joan Garí als informatius de Canal 9.
La “màxima aspiració” de Joan Garí “és ser un escriptor local”. Davant l’afirmació explica qui són els seus admirats, dels quals anhela “ser tan local com ells”, afirma. El nord-americà Philip Roth, “que sempre està en les trameses per als Nobel, naix a Newark, prop de New York, i quasi tota l’obra és la reflexió de la seua vida a Newark; això és una gran lliçó”, explica en primer lloc. Per altra banda, trobem “Josep Pla, de Palafrugell, i bàsicament un escriptor de l’Empordà, o del seu poble, de manera que tot el seu món s’explica a partir d’un rodal d’uns quilòmetres quadrats”. Exclama, arran dels exemples, que “aquesta és la meua aspiració”, encara que esclareix que el mot local, com a qualificatiu, “sovint s’utilitza com una etiqueta dolenta, tot i que no ho és”.
Joan Garí vol ser tan local com Roth o Pla, encara que “això no lleva que després no et coneguen fora de la teua comarca, perquè aleshores seria un escriptor invisible”. En definitiva, Garí és imperceptible per a un país entretingut amb xarlotades, tot i haver-se atrevit a recaminar el país de Joan Fuster, escriure el sabor de les menges o declarar la seua adhesió montaigniana a l’ama de la casa on va nàixer el pare de l’essai.
