El passat 4 de novembre, el Teatre Arniches d’Alacant acollia l’estrena d’Armonia del silencio, la darrera obra de la dramaturga Lola Blasco. “Justament a qui havíem triat, uns dies després, va rebre el Premi Nacional de Literatura Dramàtica” exclama un Abel Guarinos satisfet per la tria, i per veure com, en certa manera, gent aliena avalava l’obra que posava en marxa un dels projectes destinats a vertebrar el País Valencià.
Teatre del Poble Valencià (TPV d’ara endavant), no serà cap ens autònom dins de l’Institut Valencià de Cultura (IVC) ni dins de l’Institut de Teatre i Dansa, sinó un “projecte amb autonomia artística”, afirma el director de l’IVC. El concepte del TPV estava recollit i explicat en el projecte de direcció de CulturArts que acabà erigint Guarinos com a director, i compta amb unes característiques definides: “Serà un espai de producció pública i no un centre dramàtic de la Generalitat com abans, que no eixia del Teatre Rialto”, un detall que apunta a la vertebració del territori, i pel que fa a la producció, explica Guarinos, “conté dos eixos establits: textos d’autors valencians, preferentment vius, tant en castellà com en valencià i “textos del teatre universal, aquest sí, únicament en valencià” on enumera com a exemples “Molière, Shakespeare…, fins i tot podrien produir empreses externes” afegeix com una possibilitat a estudiar encara que, “teatre en valencià és difícil que el facen les empreses privades” i per tant, “això és un deure nostre fer-ho en valencià, el millor exemple d’això és Happy End (Brecht, Weill i Lane, 1929)”, el teatre musical que farà arribar el Teatre del poble valencià al cap i casal el proper 2 de desembre.
Tanmateix, les Corts donava suport a la Proposta No de Llei (PNL) on s’apel·lava a la creació d’un Centre dramàtic valencià, presentada inicialment per Podem i Compromís, la qual finalment no va rebre el suport de C’s ni del PP. No obstant això, s’aprovava un text que li dóna validesa al nom (TPV) amb el suport del PSPV-PSOE, Compromís i Podem, de manera que “les Corts prenia com a propi el segell Teatre del Poble Valencià”, nom que apareix en la PNL i que recollia el projecte de direcció de CulturArts.
Així doncs, Teatre del poble valencià no tindrà entitat pròpia, perquè la Llei de reestructuració del servei de la Generalitat que ateny el sector públic, d’on naix la idea d’aglutinar-ho tot per crear CulturArts, no ho permet, i per tant, “no és possible fer-ho”, sinó que “tinga certa independència artística com a projecte” i on “el director adjunt d’arts escèniques serà el responsable de dirigir els continguts”, en definitiva, de supervisar “els títols que s’han de produir”.
Com vertebrar un país escènicament?
Tant el Fes Cultura, com la direcció de l’IVC, marquen unes directrius clares per a l’acció cultural on trobem, entre altres, la necessitat de “vertebració del territori” valencià. Una vertebració que des d’altres àmbits de l’acció de govern, sobretot en paraules d’aquelles conselleries encapçalades pel PSPV, fan èmfasi en la necessitat de “cosir” el País Valencià.
En aquest sentit s’imbrica el TPV, on tant les produccions del Teatre del Poble Valencià, com les diferents ajudes o subvencions i, sobretot, el Circuit Cultural Valencià, “seran tres de les grans ferramentes, tot i que no les úniques, per tal de vertebrar escènicament el País i incidir enèrgicament en les propostes que es fan a la ciutadania, als espectadors assidus i als que hem d’invitar/incitar”, explica Abel Guarinos.
Cartell de Armonia del silencio de Lola Blasco. Teatre Arniches d’Alacant (l’Alacantí).
Les obres es portaran als principals teatres del País Valencià. La Armonia del silencio per exemple, s’estrenà a Alacant, però, “eixirà a Castelló de la Plana i s’està treballant per portar-la al Teatre Espanyol de Madrid que dirigeix la valenciana Carme Portaceli”, amb la finalitat “que fora, es conega la dramatúrgia i els actors valencians”. En aquest sentit, de moment no s’han pogut fer propostes amb el Teatre Lliure o el Teatre Nacional, a Barcelona, “perquè treballen a un any, i fins que no tinguem les subdireccions definides no podem” explica Guarinos, però, una vegada estiga establit qui se’n farà càrrec, “ens posarem a treballar en eixe sentit”.
Happy end, títol que respon a la branca de teatre universal únicament en valencià, estarà en cartell del 2 al 25 desembre al Teatre Principal, “és una aposta gran, i són moltes setmanes d’exhibició” esmenta Guarinos, mentre que “per equilibrar la possible demanda, a Alacant estarà un cap de setmana i a Castelló de la Plana també”. Afegeix que “l’aposta, és mantindre-les en cartell, perquè allò que costa és produir-les”.
El teatre del poble valencià “ha de servir per a protegir el sector” diu Francesc Sanguino, director artístic del Teatre Principal d’Alacant. En aquests termes s’ha desenvolupat la producció, encara que “xicoteta”, de Armonia del silencio. Igualment, Happy End compta amb tot un elenc de valencians, amb direcció escènica de Salva Bolta i musical de Jesús Salvador ‘Chapi’, perquè “volíem que la protagonitzara gent valenciana”, i en aquest sentit, ressalta que abans de no triar-ne una altra, “Maria José Peris, que està especialitzada en musicals, era la nostra opció, per davant que no fóra una altra actriu-cantant popular i que aquesta no fóra valenciana”.
Produccions públiques
Tot i que es treballarà “sense quota” per a cap de les dues branques (autors valencians en castellà i valencià i autors universals únicament en valencià), el nombre de producció es treballarà “d’acord al pressupost i a la quantitat de textos”, encara que “a mesura que els pressupostos estiguen sanejats, es podrà produir més” indica Abel Guarinos, encara que apunta que també “hem de crear el públic, perquè no es tracta de produir per produir”. Assegura que “en 2017 anirà a més, amb la idea de multiplicar els pressupostos”, això sí, “arrimant altres institucions al Teatre del Poble Valencià”.
Ara però, es compta amb dues obres que responen a cadascuna de les dues branques esmentades; dues produccions públiques que seran, matisa Guarinos, “en un moment donat públiques al 100%, o amb altres institucions” com és el cas de Happy End, produïda “al 50% amb la Diputació de València”.
“Un marc per a les produccions”
“D’alguna manera, l’anterior subdirectora, Immaculada Gil Lázaro, però també des de CulturArts, no vam arribar mai a definir unes línies o un projecte per dur a terme una política de produccions” introdueix Ramon Rosselló, membre del Consell Valencià de Cultura i professor de la Universitat de València, qui rep “positivament” el marc que guareix el TPV davant l’anterior “indefinició” o no “ajustar les produccions a un tipus de teatre i una llengua”.
Salva Bolta assatja Happy End de B. Brecht, D. Lane i K. Weill.
Ens trobem en un “canvi de context”, ja que ara el Fes Cultura, marc general de l’acció cultural de la GVA, “treballa amb el codi de bones pràctiques” un codi que obliga “els responsables al fet que hagen de definir i concretar”, en definitiva, “fer públic el projecte i així els ciutadans podem conèixer les línies o marc d’actuació”. Rosselló recorda com abans ens podíem preguntar “per què es produïa allò o per què no”. Aquella incertesa, justifica que “si eres un autor, caldria saber quin procediment”. Encara que producció “n’hi ha hagut sempre des que es creà el Centre Dramàtic”, ara almenys, “es posa en marxa una política de producció pública”, celebra Rosselló.
El professor Rosselló va més enllà, i recorda com el Consell Valencià de Cultura aprovava el 26 de setembre a Llíria, l’Informe sobre la situació dels autors teatrals valencians, i ara que comptem amb un marc general, un codi de bones pràctiques i un projecte de producció, “caldria definir la manera de com es farà la tria dels textos”, demanant “assessors de lectura que orienten i facen propostes de quins serien els textos i autors que serien adequats per anar produint”, perquè el TPV “hauria de treballar des d’un comitè de lectura”. “Si eres un autor, caldria saber quin procediment, i si s’incorpora, serà bo per qüestions de transparència”, conclou.
Així, si atenem al mateix projecte de direcció de l’IVC, on ens remet Abel Guarinos, diu que “cadascuna de les tres direccions adjuntes tindrà un Consell Assessor, com també el tindrà la direcció general”. Pel que fa al teatre concretament, el susdit Consell Assessor “també inclourà un comitè de lectura que col·laborarà amb el director adjunt d’Arts Escèniques pel que fa a la selecció dels textos a posar en escena”, i el mateix Guarinos fila més prim, en indicar que aquest comitè de lectura “haurà de llegir, entre d’altres, tots els textos premiats al llarg de l’any en els diferents certàmens literaris valencians, per veure quin text dels valencians premiats és convenient posar en escena amb suport públic, com a producció Teatre del Poble Valencià”.
Des d’Alacant: “Equilibri i proteccionisme total”
El director artístic del Teatre Principal d’Alacant, Francesc Sanguino, és alhora autor, director i president de l’Associació Valenciana d’Escriptors Teatrals (AVEET). Sanguino emfatitza “la manca d’equilibri territorial del País Valencià” al llarg dels anys del PP, on per a les arts escèniques “els pressupostos per al sud d’Alacant eren de l’1%”, mentre que “València superava el 60% i el 30% a Castelló”. Però, a més, “som el 40% de la població i no existeix una escola d’art dramàtic”, es lamenta d’un seguit d’accions del govern de Camps i Fabra que ha provocat “una desastrosa fugida d’actors alacantins”.
Per a pal·liar aquesta fuga de talent, Sanguino aposta per comprendre les produccions “no han de ser etiquetades com una producció d’alacantins, sinó que totes les produccions es facen on es facen, siguen valencianes, i no pensar que s’ha de donar una cosa a Alacant. Les produccions han de ser territorials i amb artistes valencians sempre”, argumenta el dramaturg.
La dramaturga Lola Blasco. Foto: Viquipèdia.
Sanguinos ofereix més dades, sobretot al voltant de l’obra que alçava el teló del TPV, “des de l’any 1980 no es feia cap producció d’una creadora valenciana” tot referint-se a la Armonia del silencio de Lola Blasco. L’absència de sector productiu “ha fet que marxem a Madrid” i de fet, explica que “hi ha tota una generació fora d’Alacant, com Antonio de la Fuente, que mai ha treballat a València, i no pot fer res en valencià perquè està a Madrid guanyant-se la vida”. Va més lluny i es lamenta que aquells valencians que marxen a Madrid “són considerats de Madrid i no se’ls té en compte”, però si ve algú de Madrid “ja és valencià”. Afirma que fins ara “ens han deixat abandonats a tots els alacantins”.
Davant el problema explicitat, Sanguinos reclama “taxativament” tindre “un proteccionisme de la creativitat valenciana” del qual “no podem desviar-nos”, el fa però extensible en demanar “un proteccionisme total de les arts escèniques i la cultura en general”.
Cultura sense ingerència política
Maria José Peris serà la tinent Lillian Holiday, un dels personatges destacats de Happy End, la segona producció de TPV. Peris, especialitzada en musicals, es defineix com a “actriu que treballa a València” i des d’aquest punt de vista, argumenta que les arts escèniques necessiten que es “dissenye un equip amb una direcció artística i que tinga independència de qualsevol partit polític”. Apunta però, que aquest “equip de professionals” s’ha de fer extensible a “totes les disciplines”, de manera que “cap canvi polític puga canviar-lo i modificar-lo”, és a dir, que “es moga de manera independent” subjugant les decisions “a unes bases artístiques no polítiques”. Amb això, assegura que es diga TPV o reba una altra nomenclatura, “el nom em té igual, perquè el que cal és un equip amb un cap visible”.
Happy End: vertebració real en valencià
La Armonia del silencio seguirà el seu camí per les cartelleres, mentre que alhora, en poques setmana, entrarà en escena l’altra branca del projecte. Happy End és un clàssic universal interpretat en valencià. Així doncs, totes les obres produïdes fins ara “responen a les línies”, afirma Ramon Rosseló, qui admet alegrar-se perquè el “teatre públic produïsca una dona autora” ja que com apunta “hi ha un dèficit de visibilitat de les dones autores”. Pel que fa a Brecht, “un referent important en la història del teatre contemporani”, Rosselló conclou dient que servirà, si fa no fa, per “marcar la línia de les següents produccions”.
La tinent Lillian Holiday, l’alter ego fins a principis de 2017 de Maria José Peris, posa en vàlua el fet de ser “teatre social i revolucionari on trobem components que, malauradament, continuen sent molt actuals”. En aquest sentit, ens revelava Guarinos que parlant amb Jesús Salvador ‘Chapi’ sobre Happy End, aquest últim “col·locava Happy End a l’altura de l’Òpera dels tres rals”. Amb visions “iròniques”, amb “humor” i una “gran riquesa musical que beu teatralment i musicalment de moltes fonts”, segons Peris.
L’actriu Maria José Peris.
Catorze actors i actrius donaran vida a les bandes, l’Ensemble d’Arts posarà la música que aportaran a l’espectacle, segons explica l’actriu, “un entreteniment, amb una dosi molt equilibrada d’ironia, sàtira, mala llet, comunicació i complicitat”.
Sanguino es mostra “agraït per les noves sinergies” establides des de l’IVC, des d’on s’han redoblat esforços envers el Teatre Principal, públic només al 50% (ja que l’altra meitat és d’una entitat bancària). Sobretot, perquè “gràcies” a aquest treball fet per l’IVC, “el Teatre Principal d’Alacant estarà dins del Circuit Cultural Valencià”, apunta el director que rebrà també la producció de TPV en valencià, “perquè estic jo”, ja que abans, amb Alacant governada pel PP de Sonia Salcedo “no s’hauria pogut fer en valencià”.
A Alacant, abans que Sanguino assumira la direcció del Principal, es feien “dos obres a l’any en valencià amb un ,29% de pressupost”. Ara mateix, s’ha passat “de fer-ne dos en valencià a fer-ne deu”, o el que és el mateix, a la ciutat d’Alacant fan una obra al mes en valencià, “en un teatre que no és públic del tot”. Sobre aquestes representacions, diu Sanguino que no es pregunta si l’obra “és en castellà o en valencià, sinó que és valenciana”, ara bé, “si tinc l’opció de triar, trie en valencià, perquè l’opció de veure teatre en castellà és més fàcil”.
