Informe Semanal va dedicar un dels seus reportatges, dissabte a la nit, a “reflexionar” sobre les violacions de la presumpció d’innocència des dels mitjans de comunicació i allò que s’anomena la “pena del telenotícies”. Podria haver estat un bon reportatge en un moment en què set joves de la localitat basca d’Altsasu es troben empresonats en un despropòsit judicial, després d’una intensa campanya de criminalització mediàtica. O les campanyes de linxament –incloses mentides i manipulacions- que han viscut sectors i persones tan diverses com Fernando Trueba, els antituarins, dirigents de Podemos o l’independentisme català. Campanyes que no poques vegades acaben amb intervencions judicials que encara que després quedin en el no-res ja han aconseguit desgastar i destruir la imatge pública de l’afectat.
Però el reportatge d’Informe Semanal no fa referència a cap d’aquests casos, sinó que l’únic col·lectiu que sembla preocupar la cadena pública és el dels polítics acusats de presumptes casos de corrupció.
El leitmotiv del documental és la mort de Rita Barberá, de la qual s’acusa –una altra vegada i sense proves- els mitjans de comunicació. “Un tràgic desenllaç que ha reobert el debat sobre les garanties de la presumpció d’innocència”. És simptomàtic que sigui la mort per causes naturals de Barberá el que reobri aquest debat i no l’empresonament sense proves dels joves d’Altsasu.
La mentida, però, es torna més explícita quan s’obre el reportatge amb les declaracions de José Luis López-Sendón, cap de cardiologia de l’Hospital de La Paz de Madrid. Aquest metge explica que “el grau de tristesa i depressió està relacionat amb més malalties cardiovasculars”. Però es refereix en concret a Barberá? Aporta alguna prova en concret d’aquest cas? ¿Tenia alguna relació el fet que l’exalcaldessa de València fos fumadora i tingués sobrepès en l’atac cardíac? En realitat el metge fa una afirmació genèrica sense cap relació amb el cas concret, però la seva afirmació col·locada just després de l’explicació de la mort de Barberá i de forma descontextualitzada pot fer entendre que parla just després de fer-li l’autòpsia.
Totes les fonts opinen el mateix i manca de context
Després arriben fins a cinc veus diferents però totes en la mateixa direcció: cal preservar la presumpció d’innocència dels polítics encausats –el ministre espanyol de Justícia, Rafael Catalá, els barreja hàbilment en una defensa genèrica de tot el sector públic- com si aquest es tractés d’un col·lectiu especialment perseguit o discriminat, sense tenir en compte el poder per evitar condemnes o l’alt grau d’impunitat que existeix en casos de corrupció.
Una vegada i una altra es critica –inclosos testimonis periodistes i editors, tres dels cinc- la cobertura dels casos de corrupció amb frases com “es carrega la mà en la denúncia més enllà del que és necessari” o “es pressiona fins al linxament”. Però en cap cas es menciona que aquest és un ‘modus operandi’ generalitzat en molts mitjans i que, habitualment i de forma més descarnada, es fa servir contra col·lectius molt més vulnerables. Tampoc es recorden els escàndols de corrupció tapats o menystinguts. Ni es contextualitza amb les crítiques i limitacions a la llibertat d’informació desenvolupades des dels poders públics. Només Elsa González, presidenta de la Federació d’Associacions de Premsa Espanyola, fa una mínima reivindicació del paper del periodisme en un dels talls.
Bona part del reportatge se centra en la lentitud processal com un dels factors de mala aplicació de la justícia, però, i sense que això deixi de ser cert, s’oblida recordar que en els casos de corrupció bona part dels processos s’allarga per les mesures dilatòries desplegades per les defenses dels mateixos acusats.
Però, segurament, el clímax del reportatge és quan la periodista Edurne Uriarte relaciona l’augment dels «fenòmens populistes amb el tractament inadequat de la corrupció». El problema –deixant de banda el significat de «fenòmens populistes»- no és doncs, el grau de corrupció en si mateix, sinó que se’n parli «inadequadament».
