• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dimecres, 29 de març de 2017

La Veu del País Valencià

suma't
publicitat

Reportatges

Dissabte, 17 de desembre de 2016 a les 00:00h

La memòria dels invictes: Josep Almudéver, l’últim brigadista


Comentaris 4 comentaris    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (3 vots)
carregant Carregant


Josep Almudéver.
Fotos: Arrels Audiovisuals





Etiquetes
Josep Almudéver, Quique Badía
 
Quique Badia / València.
 
Un fragment, l’últim d’una època, l’últim de la darrera guerra romàntica, que ell anomena la “Guerra contra la República”. Josep Almudéver, 97 anys. Mig francès, mig espanyol, mig valencià, mig de Silla i mig de Picassent. Un relat èpic en menut, una memòria que brolla a raig amb el neguit de qui vol que les lliçons apreses serveixin per a les properes generacions.
 
L’últim brigadista internacional. O el penúltim. Una condició en disputa, que cal aclarir perquè el mexicà Juan Miguel de Mora assegura haver combatut amb només 14 anys al conflicte fratricida espanyol.
 
“El mexicá? És un cantamanyanes!”, afirma taxatiu Almúdever al domicili de la família a Silla. Assegura que quan el va “descobrir” ja no ha tornat més a Espanya. “Diu que va estar a la universitat de Madrid, però com pot ser això? Si el que va a la universitat en té de 18 cap a 20, si no més”, fa notar.
 
El nonagenari enumera totes les contradiccions que troba a la història de Mora: edats que no quadren amb les efemèrides, que assegura que estava a la brigada Lincoln, “però no parla ni una paraula d’anglès”, que fou ferit pels moros, “però els moros no ferien, els moros mataven”... Almudéver ho té clar: ell és l’últim.
 
Els records s’escolen. Flueixen en totes direccions i d’una pregunta sorgeixen totes les petites històries que l’acompanyen encara ara. Noms, detalls… Tot plegat es desborda en forma de cites literals del llibre que recull les seves memòries: El pacto de no intervención, pobre república: memorias del miliciano y brigadista internacional José Almudéver Mateu (Agrupació d’Estudis Locals “El Castell”, 2014). L’historiador Toni Simó, que l’anomena afectivament “tío José”, recorda divertit que quan li va suggerir un títol diferent li contestà inflexible: “O li posem aquest o no es publica!”.
 
Josep Almudéver va nàixer a Marsella l’any 1919, fill de valencians. El pare d’Alcàsser i la mare del barri del Carme de València. D’avis trapezistes per la família materna, la mare, establerta a la ciutat del Túria, se’n va anar a França quan l’àvia d’Almudéver va morir. Es conegueren amb el pare del brigadista a Narbona en una actuació de circ. Josep tenia un germà gran i dos de menuts, tots ells nascuts a França. Una dada curiosa: passarien un any de la seva vida a Aïn-Seba, al Marroc.

“Allá els moros al xiquet li en diuen l’ulet”, rememora. I aleshores diu unes paraules en àrab que en valencià volen dir “quan jo era xicotet sabia tot el ‘àrabe’, però ara no me’n recordo pas, el que he dit i algunes coses aixina”. La llengua li la van ensenyar els nens marroquins amb els quals jugava: “Jugant amb ells aprenguérem per força”. Com a les seves memòries, els records es barregen amb les efemèrides dels llibres d’història que coneix bé. Parla de la batalla d’Annual, de la reina Victòria, d’Abd el-Krim…
 
Memòria en primera persona. De part. Partidista. Sense concessions a preteses equidistàncies. Així és com recorda el frenètic primer terç del segle XX espanyol. Una dècada crucial.
 
La seva és una història de compromís militant de primera hora una vegada que torna al País Valencià. Llegia els diaris als treballadors analfabets en veu alta a la taverna del “Tío Antolino” d’Alcàsser quan encara amb prou feines arribava a la dotzena d’anys. Els 1930 eren intensos. La seva memòria és un trencaclosques de records i esdeveniments històrics: al que a ell li passà hi encaixa fragments dels noticiaris i de les cròniques d’altres.
 
I hi ha coses que ni els anys esborren del seu cap. Una d’aquestes coses són les malifetes que ell atribueix ja de ben jove als anarquistes.
 
“És que no en feien ni una de bona!”, exclama. “En Alcàsser posaren tres bombes: una a la farmàcia, l’altra a l’escola i l’altra a la casa de l’alcalde. De què servia això als obrers? Si haguessin anat a un patró... que tampoc es fa… Però, a una escola?”, s’indigna Almudéver.
 
Recorda amb tristesa Francisco Ruà, un amic que s’enrolà amb els anarquistes, tot i que el “tío José” li ho va desaconsellar. Va morir amb un grup a Alcàsser mentre manipulava explosius. I amb la guerra la relació no millora.
 
“Amb ells no hi podíem comptar. No sabien el que feien”, afirma. Recorda, a Puebla de Valverde, en el front de Terol, un episodi desagradable quan va haver de dur un company al dentista. Els anarquistes que controlaven el poble no els ho van permetre, ni tan sols els hi van donar menjar, i només tenien dues hores per escriure una carta. “Estaven de veraneo”, diu.
 
Memòria convocada, intensitat del record que de vegades refereix en present. Així són les anècdotes de la guerra filtrades pels seus ulls.
 
El 16 de juliol, avortat el cop d’estat de les tropes sollevades, Alcàsser era una festa. Un Almudéver adolescent és convocat al local de la UGT, on s’hi troba tota la direcció de la CNT, el president de la JSU i militants d’Esquerra Republicana i el PSOE. S’estava organitzant la defensa de la república a tots els racons de l’Estat on els nacionals no s’havien imposat, i aquesta localitat valenciana no n’era una excepció. Josep Almudéver fou nomenat agent de comunicacions del recent fundat Comitè Revolucionari.
 
Un mes després provaria sort allistant-se al Batalló Germanies de l’Esquerra Republicana d’Azaña de València. No se’n va sortir, ja que era menor d’edat: aleshores tenia 17 anys. Va falsificar la partida de naixement i va posar-se’n 19. A l’última, es va unir al Batallón Pablo Iglesias. Les coses anaven ràpides, llavors.
 
Tres setmanes més tard li fan un examen i l’ascendeixen de caporal a sergent, en qüestió d’hores, només per saber llegir i escriure en castellà i francès.
 
L’equipament era d’allò més precari. A les memòries assegura que els enviaren al front amb un fusell màuser, una navalla i 25 pessetes, 20 de les quals va remetre a la seva mare. La vida al front en aquesta primera etapa és un estira-i-arronsa, sense massa acció. La primera línia es manté estable i se succeeixen les anècdotes, les topades amb els anarquistes, les quals, als seus escrits, pràcticament igualen en número els tirotejos amb els insurgents. Quan era de permís al poble de la família va trobar-se amb una rereguarda en caos pels actes dels llibertaris, que situa al nivell dels feixistes. Dubtava, fins i tot, que hi hagués govern en aquest racó de la República.
 
A la tornada a Terol la situació canvia: els militars del bàndol franquista - aleshores encara no se’ls coneixia amb aquest nom -, havien rebut armament i assistència militar italiana, alemanya i portuguesa. Contenir el seu avanç es feia cada cop més difícil. Almudéver recorda la política de no intervenció acordada per la resta de potències europees amb ràbia. “Criminals”, no para de dir-los indignat durant l’entrevista.
 
En sintonia amb el text que ens llega, el dolor d’una derrota que es podria haver evitat és palès a cada paraula i gest de l’excombatent. Des del títol del seu llibre fins a l’anècdota més petita estan impregnades de ressentiment. Josep Almudéver és un dels últims testimonis del lament d’aquells que es van sentir traïts per la inacció d’una Europa que es trobava a les portes d’una guerra que prenia cos al sud. Ell mateix era fill d’un dels països que va donar l’esquena a l’Espanya republicana. I és la seva condició de ciutadà de França el que li obriria les portes a les Brigades Internacionals.
 
El 15 de juliol de 1938 va contactar al cap de la Bateria Carlos Roselli, que devia el seu nom a un antifeixista italià assassinat a París. Estava ansiós per tornar al front després que li concedissin un permís, i la burocràcia no feia si no demorar que li trobessin una nova unitat. Va mostrar a l’oficial italià els papers que l’acreditaven com a internacional i un cop va arribar l’ordre de l’Estat Major de les Brigades Internacionals del Front del Centre i Sud de València va obtenir, de nou, el seu passaport a la primera línia de combat. A més d’italians, a la bateria hi havia cubans, estatunidencs, iugoslaus, suïssos, canadencs, armenis i alemanys.
 
El Llibre Militar de Brigadista que li van atorgar li donava molta més llibertat per moure’s. Fet que va utilitzar per dur notícies a familiars d’amics que no gaudien d’aquest privilegi. Una avantatge que li duraria poc: a finals de setembre se signaria l’Acord de Munich que culminaria un mes després amb la retirada dels voluntaris internacionals. Catalunya es trobaria a les portes de la caiguda després de la desfeta de l’Ebre.
 
Almudéver va embarcar-se a València en direcció a Barcelona el gener de 1939, en un transport pintat de negre i sense llums. Els governs anglès i francès els havien promès una escorta que mai no va arribar, però. Estaven sols. Quan recorda aquell moment utilitza una expressió calcada a la del llibre: “Vaig treure fins la primera farineta”.
 
 
Però de vegades l’èpica d’estar per casa es troba amb els protagonistes de les grans gestes. Amb tota la normalitat del món rememora haver tingut davant Juan Negrín, l’últim cap de govern republicà. Recita de memòria les paraules que li va transmetre per escrit al llibre militar que li fou entregat amb 350 francs francesos i una medalla: “A tot membre de les Brigades Internacionals, per la seva ajuda a la República espanyola, se li concedeixen els mateixos drets que als ciutadans espanyols, sense perdre la pròpia nacionalitat”. A mitjan 90 aquesta condició els hi fou reconeguda oficialment en una Espanya a l’ocàs d’un govern encapçalat, de nou, per un socialista.
 
Després d’una estança a França, Almudéver va tornar a València el 7 de febrer de 1939. Les derrotes dels republicans eren una constant i el mes de març capitulaven les últimes places fortes que encara resistien. Els arrestos i afusellaments de molts dels seus camarades se succeïen, i el pitjor encara havia d’arribar.
 
Almudéver va viure en carn pròpia un dels episodis més infames de la guerra. Es va estendre a finals de març el rumor que al port d’Alacant hi havia vaixells francesos i anglesos que durien amb ells els que volguessin exiliar-se. Milers van personar-se al moll cridats per aquesta informació. Mai no va passar. Els suïcidis se succeïen a mesura que passaven les hores i la possibilitat que els que guaitaven fossin apressats per les tropes sollevades cobrava més força. Franco va bloquejar l’accés a tot vaixell que no fos aliat. Josep Almudéver no ho pot oblidar. Tant que parlar-ne li provoca una intensa angoixa i tristesa. Les llàgrimes li neguen els ulls. A Tortosa, quan va rebre el premi Mayor Zaragoza l’abril de 2015, l’historiador Toni Simó desaconsellava que es parlés d’aquest tema amb ell pel dolor que li provocava.
 
A tot plegat li segueix la reclusió en camps de concentració, la presó i l’exili. Els infames camps dels Ametllers d'Alacant i el d'Albatera, i les presons de Porta-Coeli, la Model valenciana i Aranjuez van esdevenir la seva llar, a la força, durant els anys posteriors, fins al 1942, a l'evacuació que mai no va arribar. Una França llastada per la guerra mundial l'acolliria des del 1947 i no tornaria a trepitjar Espanya fins al 1965, quan el van autoritzar a tornar. La derrota. Una derrota que, Almudéver ho té clar, es poguera haver evitat si els governs europeus haguessin assumit les seves responsabilitats. Ell ho va fer pel seu. I el compromís roman fins al dia d’avui.
 
Quan li pregunten per l’ascens de l’extrema dreta, 80 anys després, es mostra ferm en les seves conviccions: “No hi ha idiotes més grans que la classe obrera. Mecaguen la mar. Els patrons només tenen un sindicat, nosaltres 50. La culpa la tenim els obrers”, conclou la veu de l’experiència.


La Veu
 

Lectures 1988 lectures   comentari 4 comentaris   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris

19 de desembre 22.08h

El tio "José" parla perfectament el valencià i el fa servir sempre en les seues xerradesper tot arreu del Pais. Sap escriure en catellà i en francés.Quan estaguí a l'escola d'Alcasser no es donava valencià, per tant no sap escriure-ho.El llibre en va ser escrit basant-se en un manuscrit fet en castellà per Joseph.L'autor va preferir respectar la redacció inicial. Per altra banda, ha estat fent xerrades per Madrid,Andalucia i altres comunitats castellano parlants la qual cosa permet que ... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

17 de desembre 14.04h

#2 Micalet, Micalet... Crec que cal restar ferm amb les conviccions i tolerant amb les formes. Coneixer qualsevol llengua estrangera no fa dany. A més, ¿mai t'han dit que coneixer la llengua dels teus enemics no és cap confraternització? Per acabar, cal escoltar les veritats, dites com siga.
Salut, amic Micalet!


Valora aquest comentari:   votar positiu 2   votar negatiu 2
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

17 de desembre 11.54h

Un llibre amb la llengua dels nostres invasors? Doncs que el llegeixin ells.


Valora aquest comentari:   votar positiu 2   votar negatiu 1
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

17 de desembre 02.50h

Nicaragua i València : 2 nacions, 1 lluita.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament



  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

publicitat



publicitat

publicitat

publicitat

publicitat

L'Oratge

  • Alcoi

    sol
    19 ºC
    10 ºC
  • Bunyol

    sol
    21 ºC
    8 ºC
  • Carlet

    sol
    24 ºC
    9 ºC
  • Catí

    sol
    24 ºC
    11 ºC
  • Dénia

    sol
    24 ºC
    9 ºC
  • Gandia

    sol
    24 ºC
    9 ºC
  • La Vall d'Uixó

    sol
    19 ºC
    7 ºC
  • Menorca

    sol
    19 ºC
    10 ºC
  • Oriola

    sol
    23 ºC
    7 ºC
  • Peníscola

    sol
    24 ºC
    11 ºC
  • Valls

    sol
    20 ºC
    11 ºC

publicitat

Les més llegides


Xarxes socials La Veu