Sixto Ferrero / València.
La sala Iturbi, la de les grans vetllades simfòniques del Palau de la Música de València, s’omplí com s’esperava per veure, escoltar i viure el darrer concert de Raimon al País Valencià. Tot fa indicar que, no com fan altres cantants o grups, Raimon no tornarà a cantar, almenys, com a artista seguint el protocol. Com digué el dia que presentà els 12 recitals de comiat que farà a Barcelona en maig de l’any vinent, vol “finire in bellezza”.
Dissabte es va deixar entreveure eixa bellesa de què parlava Raimon, en presentar-se amb un format simfònic-coral, amb l’Orquestra de València i el Cor de la Generalitat i direcció del titular, Yaron Traub. El de Xàtiva cantà 24 cançons, més dos bisos, moltes d’aquestes del darrer disc (Rellotge d’emocions, Picap), altres de ben significatives per diversos motius, com ara bé la denúncia contra el Franquisme, l’amor envers la seua muller o l’estima pels amics, i altres de les que s’interpretaren havien d’estar, per una raó o una altra, en un concert amb flaire a comiat dels escenaris valencians.
“Raimon: Ben poc abans de les coses penúltimes” era el títol genèric d’aquest últim concert de la gira Raimon a casa, que no haguera optat tant a eixa desitjada bellesa sense els adients arranjaments de Manel Camp (en les versions simfòniques) i d’Antoni Ros-Marbà (en les simfònic-corals). Començaren amb A l’estiu quan són les nou, amb una afinació desajustada en la part cantada, tanmateix, tant l’orquestra com Traub estigueren atents i solucionaren tots i cadascuns dels entrebancs del concert. Passada la possible tensió d’enfrontar-se a l’últim concert i un auditori ple de fans i autoritats polítiques, Si miraves l’aigua i Mentre s’acosta la nit arrancaren bons aplaudiments. Amb Punxa de temps vingué el primer dels entrebancs seriosos, en saltar-se Raimon estrofes que obligaren l’orquestra a reconduir la situació, amb un Traub encertat que no deixava de marcar cadascuna de les entrades que el cantant havia de fer.
Ximo Puig i Vicent Soler amb la presidenta del Palau, Glòria Tello i el director del Palau, Vicent Ros.
La primera gran ovació arribaria amb Si com lo taur (Ausiàs March-Raimon), a la qual seguiren Així com cell, La balada de la garsa i de l’esmerla (Roís de Corella-Raimon) i No el coneixia de res. Amb l’embranzida, les següents cançons arrancarien aplaudiments espontanis, tot i que les afinacions quedaven sovint en evidència (En el record encara, T’ho devia o Andreu amic), i esclats del públic amb I nosaltres amb ells (que no ha gravat “mai” però que ha cantat al llarg del País Valencià durant la gira Raimon a casa) o Al meu país la pluja on Maria Rubio amb la trompa afegí una bona dosi de la bellesa esmentada.
He passejat per València sol portà a Soliloqui solipsista que tornà a cobrar una forta ovació, guanyada si més no, per la brillant orquestració. L’única seguretat, Parlant-me de tu i Com un puny posaren un parèntesi al recital.
Raimon amb l’OV, el Cor de la Generalitat i direcció deYaron Traub al Palau de la música.
Se sumà el Cor de la Generalitat i així d’alguna manera començava la segona part d’aquest concert (que no tingué descans, tret de l’instant que necessità el cor per ubicar-se) amb Veles e vents, que arrancà la primera de les contínues ovacions que rebrien els músics i cantants. Jo vinc d’un silenci posà l’auditori dempeus i arrancà aplaudiments espontanis en escoltar: “qui perd els orígens perd la identitat”. Seguiren amb He mirat aquesta terra (Espriu-Raimon), que donaria pas a dos cançons esdevingudes himnes i que l’auditori no pogué resistir de trencar amb aplaudiments i vitols. Així doncs, Diguem no i D’un temps d’un país tornaren a posar el Palau dempeus, entregant-se al cantant de Xàtiva.
Era esperat Al vent, i Raimon abillat amb la guitarra, fora del programa i com a bis anuncià que “vull cantar una cançó que vaig cantar per primera vegada a Casa Pedro i ara vull cantar-la per última vegada al Palau”, digué Raimon, qui abans de col·locar-se enèrgicament avisà que “qui vulga pot unir-se, però que afine”, digué i arrancà amb el crit enlairat.
El Palau s’alçà unànimement a aplaudir Pelegero, qui empentat per Traub acabà acceptant donar un segon bis. Es repetí Jo vinc d’un silenci que el públic acollí amb ànsies i el desig de que l’últim recital no acabara mai. Aplaudí conscient que el soroll de les ballmanetes alimenta la necessitat de correspondre amb un tercer bis. Raimon, rialler i satisfet, mirà el seu públic i digué: “Jo no sé vosaltres, però jo he de fer sopar”. S’acomiadà i desaparegué de l’escenari, on tornava 28 anys després, per fer l’últim recital al País Valencià de la seua carrera.
