En la sessió de la Comissió Paritària de Personal celebrada el 20 de març de 2006, CCOO va expressar a la Diputació de València la disconformitat respecte a l’adscripció de Carles Recio a l’Arxiu General d’aquesta institució. A més, al sindicat li constava la protesta de l’anterior cap de l’Arxiu Amparo García, que es va dirigir per escrit al diputat de l’Arxiu per a informar de la impossibilitat de donar contingut al nou empleat que li assignaven, segons afirma CCOO en un comunicat. A més, des d’aquest sindicat denuncien que el de Carlos Recio no és un cas aïllat.
Una queixa que no es va escoltar i que durant deu anys sembla que ha continuat obviant-se. El sindicat, a més, recorda que en aquell moment, principis de 2006, aquest trasllat ja es va relacionar amb la presumpta gerència d’un prostíbul, per part de Recio. Segons el parer del secretari general de la Secció Sindical de CCOO en la Diputació de València, Enrique Viñas “el trasllat encobria un cessament i exili, allunyant-lo del centre neuràlgic de la Diputació en el Palau de la Batlia, sense que tinguera cap comesa real”.
Aquest sindicat posa de manifest que l’absència del seu lloc de treball, per part de Recio, era vox populi, per la qual cosa, amb l’arribada del nou equip de govern CCOO esperava que aquest tipus de situacions s’abordaren. De fet, de manera informal, s’havia dialogat amb el nou equip tècnic de Personal de com afrontar els casos de funcionaris que, després de ser cessats, queden en un llimb sense cap comesa concreta, ni fiscalització del seu treball.
No és un cas aïllat
Viñas denuncia que el de Carlos Recio no és un cas aïllat, encara que sí que el més cridaner, per ser l’únic que no tenia ni tan sols un espai físic on treballar, ni equipament informàtic amb què dur a terme les possibles tasques que se li pogueren encomanar. Aquest tipus de situacions han sigut denunciades al llarg del temps sense que cap responsable polític abordara seriosament el problema, recorda el sindicat.
Comissions Obreres celebra que per fi s’exigisquen responsabilitats, encara que lamenta que hagen hagut de ser els mitjans de comunicació els qui forcen la resolució del problema. Encara que les tasques de l’equip de govern en matèria de Personal són moltes, aquests casos haurien de ser prioritaris perquè transmeten una falsa imatge del personal funcionari que, en la immensa majoria dels casos, acudeix al seu treball i desenvolupa la seua comesa amb diligència.
Danyant la imatge dels empleats públics
El sindicat lamenta que la politització i el clientelisme acaben danyant la imatge dels empleats públics i els seus representants sindicals, quan els casos de “cessanties” i “cementeris d’elefants” solen circumscriure’s a càrrecs de confiança política que, caiguts en desgràcia, són com a pitxers xinesos que ningú sap situar, encara que se’ls seguisca pagant la nòmina.
