Sixto Ferrero / València
Tot començà el passat 27 de desembre de 2016 a l’edifici de la Nau de la Universitat de València. Aquell matí nadalenc s’hi va presentar un “acord històric”, on després de més de tres dècades, els sindicats majoritaris: CCOO-PV, UGT-PV i Intersindical Valenciana, presentaven un document amb nou punts bàsics per instar la Generalitat que la nova Llei de la Funció Pública continga per primera vegada i de forma transversal la competència lingüística.
Un dels canvis més destacats al voltant d’aquest assumpte fou el canvi de nomenclatura, on es matisava la denominació de tindre un nivell de coneixements de valencià entre els futurs funcionaris de l’administració local i autonòmica, de manera que no es pot denominar “requisit”, com encara s’escolta en certs àmbits. Així ho explicava Ferran Suay, el proppassat 22 d’abril de 2016: “L’únic requisit lingüístic que existeix és el de conèixer l’espanyol. Ho diu, negre sobre blanc, la constitució espanyola […] Si ens volem referir a la necessitat que qualsevol treballador públic atenga per igual a tots els valencians, llavors estem parlant de la capacitació plena. I ‘plena’ vol dir al 100%. El 100% de dos idiomes oficials és dos”.
Tot just s’iniciava aquest any 2017, els mateixos sindicats traslladaven l’acord a la Conselleria de Justícia, encapçalada per la socialista Gabriela Bravo, qui afirmava aleshores que l’avantprojecte de Llei de Reforma de la Funció Pública Valenciana, que es tramitarà a les Corts, “va en la mateixa direcció a fi de millorar l’atenció al ciutadà en qualsevol de les dues llengües oficials”. El secretari general d’Intersindical, Vicent Maurí, reconeixia en aquest diari, després d’eixir de la reunió que, d’acord a la reacció de la conselleria davant la proposta, el compromís amb què eixien d’aquell despatx era que “la nova llei de la Funció Pública que arribarà ara en gener, arreplegarà la competència lingüística en els termes que planteja l’acord”.
Tanmateix, pocs dies després apareixien opinions contradictòries al voltant de la concreció dels nivells de coneixements de llengua que han d’acreditar els nous funcionaris valencians i aquells que opten a una promoció interna. Davant la possibilitat que la competència lingüística no es concrete en la llei, sinó en el reglament que la desenvolupe, Acció Cultural explicava que “la concreció de la competència lingüística ha de fer-se en la llei perquè s’aplique, com es preveu, en 2019” que és quan entraria en funcionament.
“Pedagogia de la igualtat d’oportunitats”
D’on parteix la necessitat de la competència lingüística en la funció pública? La resposta ens la dóna Ferran Suay, directiu d’ACPV i president d’ELEN: “Som l’única autonomia en què els funcionaris no han de conèixer la llengua pròpia”, i posa un exemple clar quan diu que, “a Castellà o Andalusia, no hi ha cap funcionari que sense saber castellà puga treballar, com que ací tenim dos llengües oficials, cal conèixer-les”. La competència lingüística cal “per a garantir una igualtat efectiva de tots els valencians davant de tota l’administració pública que ells paguen. Tota administració pública ha de reflectir la realitat a què serveix, i la societat, la nostra, no és monolingüe”, afegeix el professor.
Encara que la demanda que ha impulsat la petició d’inclusió de la competència lingüística se sosté en el parer d’una massa social ampla, igual com el Decret de Plurilingüisme recentment aprovat, no està exempt de topalls i reticències, alimentades com apunta Ferran Suay, per una “opinió sempre política a la contra de la cooficialitat real”. Així doncs, les principals reticències a la competència lingüística, les trobarem “a les comarques dites castellanoparlants, però bàsicament per motius polítics i ideològics: per antivalencianisme de base, perquè el valencià és la llengua de tots els valencians, dels qui la parlen i dels qui no” explica Suay, qui argumenta que el criteri per aplicar-la és el “d’igualtat, perquè tenim els mateixos drets i tenim les mateixes càrregues. Si no es fa, estàs fent que hi haja ciutadans de primera i de segona”, apunta, alhora que llança una advertència: “La competència es demana per a treballar en l’administració pública, si una persona odia la llengua del país, pot treballar en l’empresa privada”.
>
No obstant això, Suay apel·la insistentment a “fer pedagogia de la igualtat”, i sobretot, “a la igualtat d’oportunitats” que ofereix la competència. “El fet de nàixer en zona castellanoparlant no pot deixar desfavorida en opcions lingüístiques la gent, i per això ha de formar-se en les dos llengües”, a la vegada afegeix que el discurs o l’excusa de la incomprensió del valencià, com el cas conegut de l’exalcalde Requena a la Diputació de València, “només amb motius ideològics una persona pot dir que no entén el valencià a pesar que la llengua (el castellà i el valencià) no difereixen tant”. Per això, fa èmfasi en el fet que “les noves generacions han de tindre accés a l’ensenyament de la llengua, negar-los això, és discriminar-los”. En aquest sentit, posa l’exemple de les Enkarterri, al País Basc, una zona castellanitzada “on el govern basc optà per introduir la llengua i no tractar-los com a bascos de segona, és a dir, que es tracta de garantir la igualtat”.
Per altra banda, L’European Language Equality Network (ELEN) “està a favor que s’aplique la competència” afegeix Suay, qui ostenta la presidència d’ELEN, ja que “el protocol per a la garantia dels drets lingüístics, fet amb centenars d’organitzacions d’Europa, un dels punts que toca és el de l’administració pública i demana la competència perquè els ciutadans puguen ser atesos en la seua llengua”, conclou.
“Cooficialitat a taques”
Ens traslladem a les comarques del sud, per veure la necessitat d’una competència lingüística en administracions monolingües o amb una actitud tova respecte al valencià, per trobar motius que justifiquen la necessitat d’aquesta. Tot i que en principi, “les raons són pràcticament iguals que a la resta del país”, comença dient Josep Escribano, president d’El Tempir d’Elx, “necessitem garantir els drets lingüístiques dels valencianoparlants, sobretot a les grans ciutats on som una minoria. Estic pensant en la ciutat d’Alacant o Elx, però també val per a València o Castelló de la Plana”.
Escribano creu que es pot crear un procés de contagi de les ciutats amb un índex de valencianoparlants major cap a aquelles més menudes amb un índex menor. Per exemple, “Monòver o Crevillent amb un alt grau de valencianoparlants, ajudaria a visibilitzar la utilitat del valencià com a llengua. Aquestes ciutats funcionarien com a reforç”, creant una mena de “rere país, igual que passa amb les zones valencianoparlants al voltant de la ciutat de València”, és per tant com a partir d’aquesta competència es pot, “consolidar el flux dels valencianoparlants a les grans ciutats, creant una corona de valencianoparlants”, perquè, es lamenta: “Sembla que la substitució de la llengua no s’ha aturat”.
Assenyala com a “important” aquella idea que introduïa Suay sobre la “igualtat lingüística”, en afirmar que “a les zones castellanoparlants, cal garantir l’ús de la llengua, és necessari per garantir eixos drets perquè tenim una doble oficialitat lingüística, però un valencianoparlant no té els seus drets garantits. En canvi un castellanoparlant sí. Això és important, perquè com a valencianoparlant, he de poder accedir a qualsevol administració i que els meus drets estiguen garantits”. En eixe sentit, posa l’exemple que “a Barcelona pots fer un procediment en aranès (quan és una llengua minoritària respecte al català dins de Catalunya) però, ací, a territoris castellanoparlants ho vull fer en valencià i no puc”.
Altres beneficis d’aplicar la competència lingüística en la funció pública apunten al valor afegit de ser bilingüe. Així, el president d’El Tempir recorda que “també és un plus demanar la competència perquè els castellans veuen que hi ha una utilitat de la llengua, veuen que és una llengua vehicular com a patrimoni, com a segona llengua. És un sistema que es retroalimenta en favor de la consolidació del valencià. Si no es fa, tenim un sistema de cooficialitat a taques, unes zones sí i les altres no”.
Estand de Guardamar a la darrera edició de FITUR.
S’ha parlat però, d’una concreció de nivells de coneixement de la llengua. De manera que segons la tasca del funcionari haurà d’acreditar un nivell concret. Per exemple, a Elx, que té molts jardiners, si un ciutadà li fa una consulta ha de poder mantindre una conversa mínima en valencià, que potser no li cal un C2, però sí uns coneixements mínims per mantindre una conversa”, exemplifica. “Però, s’entén que si eixe ensenyament s’haguera fet des de l’escola, no tindria ara cap problema. El problema és que si l’escola no treballa perquè l’alumnat funcione en dues llengües, no tindria aquell jardiner eixe problema. Si l’escola compleix amb la seua funció, d’integrar a la gent en un plurilingüisme real no hi hauria cap problema”. Per aquest motiu, Josep Escribano veu la competència com una “necessitat” que hauria d’haver cobert l’ensenyament quan diu que “necessitem un sistema educatiu que complisca formant en competència lingüística i, per altra banda, que la funció pública tinga competència, perquè són dos cercles que es complementen”, d’aquesta manera, “al Baix Segura podrien atendre’m en valencià”.
“Estem tractant de resoldre el problema amb pedaços”, continua, “tot i que ha de ser una solució en conjunt, però amb una adaptació a la realitat sociolingüística de les comarques castellanoparlants, on l’escola hauria de posar la base”, d’aquesta manera, “si fórem bilingues realment, no caldria la competència. Si volem ser un país normal hem de fer això, perquè ara tenim una cooficialitat a doble velocitat, que va a pedals, però, si es fa des de la base, se solucionaria”, conclou Escribano des d’Elx.
“Un marc legal per als parlants”
Baixem fins a la part esquerra de la gola del riu Segura. “Hi ha un dret lingüístic ineludible”, respon Joan-Carles Martí, el director de l’Oficina de Turisme de Guardamar del Segura. “Sóc d’Elx i visc a Guardamar i tinc dret a ser atès en valencià”, afegeix qui fou president d’El Tempir. “Una cooficialitat mai no és plena si no és real”, continua, “des del sud, tenim el mateix dret” diu Martí qui apunta una dada sobre la realitat del sud valencià: “Els valencianoparlants som més nombrosos del que pensen, però encara formem una minoria”.
“A Guardamar ho fem tot en valencià, tot el personal té competència lingüística, i la primera llengua que emprem en alçar el telèfon és el valencià, i després, en funció de la llengua que ens diu l’interlocutor es tria” explica el director poliglota de l’oficina, que compta amb quatre funcionaris competents lingüísticament. “A l’oficina de Turisme, el valencià és la primera llengua” afegeix rotundament, però, “quan arribí en 2007 a Guardamar, ja es feia, el material turístic el fem en trilingüe: valencià, castellà i anglès, però, ho faig perquè a l’Ajuntament també es fa”, d’aquesta manera, assegura que a Guardamar, “la vitalitat del valencià és major del que es creu, i la gent del poble el parla o l’entén”. En aquest sentit, ens ofereix una altra dada: “Aproximadament el 50% de l’alumnat està en línia en valencià”, tant que “s’ha obert una línia nova enguany”, és a dir i resumint, que al sud del sud, el valencià “és una llengua que es coneix” encara que reconeix que “cal prendre mesures perquè es parle valencià en públic”. Això no obstant, quan el poble costaner i turístic es deslliura de l’afluència d’estrangers, “en hivern se sent valencià amb naturalitat i el 15% dels fulletons els done en valencià”.
Queda clar que cal un esborrany d’avantprojecte de llei que concrete el nivell de coneixements del valencià en la funció pública per homogeneïtzar la cooficialitat de les llengües de manera plena i real, és a dir, que “hem de cercar inèrcies amb un marc legal que done seguretat als parlants. Si la llei ho diu, donarà més seguretat als mateixos valencianoparlants i molts valencians d’origen (castellanoparlants) voldran aprendre valencià; clar que sí!”, conclou Joan-Carles Martí.
