RedactaVeu / València.
‘Curial e Güelfa’ és una de les novel·les de cavalleria més importants de la literatura europea i una de les obres clau de la literatura catalana, però fins ara existien diferents hipòtesis sobre aquesta obra escrita al segle XV, tant pel que fa a la seua autoria (desconeguda fina ara) com sobre el moment en què va ser escrita. Una tesi realitzada a la Universitat de València revela que l’autor va ser Enyego d’Àvalos, camarlenc del rei Alfons el Magnànim.
Així s’ha explicat aquest dilluns en una roda de premsa celebrada al Centre Cultural La Nau i que ha comptat amb la intervenció del vicerector de Cultura i Igualtat, Antonio Ariño; el director de la tesi i catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València, Antoni Ferrando, i l’autor d’aquesta, Abel Soler.
D’acord amb Abel Soler, l’autor de l’obra és Enyego d’Àvalos (Toledo?, ca. 1414-Nàpols, 1484). Íñigo Dávalos com a nom de bateig o Inico d’Avalos per als italians, fou un valencià d’adopció (va passar la seua infància i joventut a València i ha sigut documentat com a catalanoparlant), gran camarlenc d’Alfons el Magnànim a la Cort de Nàpols, mecenes i corresponsal d’humanistes, cavaller organitzador de justes i capità de la Cavalleria Reial, posseïdor de la segona major biblioteca del sud d’Itàlia (només per darrere de la napolitana del Magnànim), amant de la música, les lletres i les arts.
D’Àvalos s’exilià amb son pare, el conestable Ruy López Dávalos, a València amb 7 o 8 anys d’edat, i s’educà en el Palau del Real de València (aleshores, 1416-1430, capital de facto de la Corona d’Aragó) abans de passar per Milà (1435-1440), on fou cortesà de Filippo Maria Visconti i, més tard, ambaixador del rei d’Aragó (1443-1447). Entre Nàpols i Milà, pels anys 1445-1448, degué redactar una novel·la on demostra els seus coneixements d’italià literari i col·loquial (amb llombardismes inclosos), i la seua familiaritat amb la geografia llombarda. Un inventari parcial de la seua biblioteca ajuda a identificar les fonts literàries del Curial i a explicar la novel·la. Molt important és l’onomàstica de l’obra (Honorada, Salonés de Verona, Guillalmes del Chastell, Pero-Maça Cornell, Johan Ximenes d’Urrea, etc.), atès que els personatges de ficció remeten a personatges històrics relacionats amb la biografia del mateix d’Àvalos i amb el seu entorn nobiliari més immediat, constituït per nobles valencians de l’entorn del rei Alfons. El paper del còdex conté marques amb la mateixa “Biscia Viscontea” (símbol de Milà) del paper usat el 1447 a la cort milanesa. A l’obra, coprotagonitzada per Güelfa, “senyora de Milà”, apareixen personatges relacionables amb les corts de Nàpols i de Milà, i errates que sols retrobem en un còdex ducal milanès. Les armes heràldiques que fa Curial en honor de la seua estimada Güelfa (“un lleó rampant que travessa les dues colors d’un escut migpartit”) coincideixen amb les adoptades per Enyego d’Àvalos el 1443, quan signà les esposalles amb la noble napolitana Antonella d’Aquino. En aquella època era una manera de signar l’autoria de la novel·la.
Juntament amb el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, Curial e Güelfa és una de les obres més representatives de les lletres catalanes i una joia de la literatura europea medieval. Una novel·la d’amor i cavalleries que ens ha arribat anònima i que relata el procés de formació d’un jove cavaller italià, el llombard Curial que, després d’haver superat les seues febleses morals i sentimentals, es farà mereixedor de la mà de Güelfa i esdevindrà príncep virtuós. La novel·la només es conserva en un còdex únic (Biblioteca Nacional, Madrid, ms. 9750) de 1450, aproximadament, amb enquadernació mudèixar de vers la fi del segle XV. La novel·la està mancada de pròleg, títol i declaració d’autoria. Des del seu descobriment (mitjan segle XIX) i la seua publicació (Barcelona, 1901), se la sol presentar com una obra escrita per algú de Catalunya. Vista l’absència de documentació sobre l’obra, hi ha algun estudiós que la considera una falsificació de Manuel Milà i Fontanals, el romanista que la donà a conèixer (1876). Tanmateix, les dades codicològiques ho descarten.
La investigació que es presenta
La investigació se centra en alguns aspectes de la qüestió de l’autoria, que només és un dels resultats de la tesi doctoral. La cort napolitana d’Alfons el Magnànim: el context de Curial e Güelfa, d’Abel Soler, es va llegir a la Universitat de València el passat 28 de novembre i ha sigut dirigida pel professor Antoni Ferrando. La tesi de Soler corona una línia d’investigació del professor Ferrando, que s’havia proposat identificar l’autoria del Curial a partir del perfil d’un lletraferit que recorre a molts termes característicament valencians (febre, bombollat, acurtar, mentida, rabosa, la fel, almànguena, etc.) i a molts calcs lingüístics i fonts literàries italianes per a redactar una novel·la, la gestació de la qual només s’entén en el context de la cort valenciana i napolitana del Magnànim. “No tenim cap document que certifique qui és l’autor del Curial, tal com passa amb quasi totes les obres medievals i la majoria de les modernes (no hi ha, per exemple, cap document que certifique que Ausiàs March és l’autor de les seues poesies o que Cervantes siga l’autor del Quijote), però hi ha ben poques obres que traspuen tantes dades sobre el seu autor com el Curial”, explica Soler.
Publicació de la investigació
La tesi es troba en procés d’edició per part de la Institució Alfons el Magnànim, de la Diputació de València i per la Universitat de València. L’obra a editar consta de tres volums. En el primer se’ns ofereix una radiografia exhaustiva de la Cort del Magnànim a Itàlia, en el segon s’analitzen les noves fonts de l’obra que s’han trobat i en el tercer s’identifiquen els personatges “en clau” i les accions descrites en la novel·la que encobreixen noms i situacions reals de la política italiana i internacional del Magnànim. La tesi ocupa més de 5.200 pàgines.
Mètode de la investigació.
Tots els indicis de l’obra apunten que es redactà a Itàlia. Ho han suggerit entre altres Antoni Rubio, Antoni Comas, Antoni Ferrando, Júlia Butinyà i Maria Teresa Ferrer. Alguns d’aquests estudiosos han proposat fins i tot un nom per a l’autor. Els 39 “Estudis lingüístics i culturals sobre el Curial” (2011), coordinats per Ferrando, projectaren molta llum sobre la llengua i la cultura de l’obra. Entre aquests, el de Ferrando destacà que els papers extrets de l’enquadernació del Curial procedeixen del senyoriu toledà de Fuensalida i proposà relacionar aquestes dades i algunes petjades castellanes del còdex del Curial amb l’autor. A partir d’aquestes dades i indicis, que aporten pistes sobre el perfil biogràfic de l’autor, Soler ha fet la ressenya biogràfica de tots aquells cortesans hispànics de Nàpols relacionables amb les lletres o l’escriptura (més de 200 personatges) i l’anàlisi de totes les fonts literàries i els elements ambientals de la novel·la (art, numismàtica, geografia, heràldica, indumentària, onomàstica “en clau”, etc.), i el resultat és que l’única persona en què hi concorren tots aquests elements és Enyego d’Àvalos.
