Ignasi Muñoz / Burjassot
Si la victòria en les properes primàries del PSOE es decidira pel pes històric i actual dels suports de cada candidat, Susana Díaz ja ho tindria fet. La presidenta andalusa es va envoltar ahir per Felipe González, Matilde Fernández, José Luis Rodríguez Zapatero, Carme Chacón, Alfredo Pérez Rubalcaba, José Bono, Pepe Blanco, Elena Valenciano, Alfonso Guerra, Ximo Puig, Manuel Lambán, Emiliano García-Page i Guillermo Fernández Vara.
Uns 7.000 càrrecs i militants van abarrotar una gran sala de la Fira de Mostres de Madrid (IFEMA) mentre que altres 2.000 se’n van quedar fora, una mica menys dels 2.500 que van omplir sense rebentar-lo el Pavelló Esportiu Cobert de Burjassot per aclamar Pedro Sánchez. L’exsecretari general, defenestrat pels ocupants d’IFEMA, va poder presumir del suport d’un antic alcalde de Sant Sebastià, un exeurodiputat, un diputat al Congrés i el portaveu del PSPV a les Corts Valencianes.
Els partidaris de Sánchez
Odón Elorza, Andrés Perelló, José Luis Ábalos i Manolo Mata saben, com ho sap el seu actual líder, que una part de la militància està molt emprenyada i decebuda. La mitjana d’edat dels qui es van desplaçar a Burjassot, com la del PSOE en general, era bastant alta, però els discursos que s’hi van sentir transmetrien un ardor juvenil inèdit des de Suresnes. La claderat discursiva dels oradors va evidenciar que se sentien alliberats de la cotilla del moderantisme electoral i que, a la fi, podien proclamar que són ‘rojos’, que sempre ho han sigut i que no pensen renunciar-hi.
Que la conjuntura interna ha agafat alguns amb el peu canviat es va evidenciar en la intervenció d’Andrés Perelló, el suport de Sánchez, al costat de Vicent Garcés, amb més pedigrí esquerrà per la seua militància en Esquerra Socialista. Perelló hagué d’admetre que no va avalar Sánchez ni va votar per ell en les anteriors primàries per “les mateixes raons que Susana Díaz el va avalar, perquè cap dels dos creia que faria el que va fer: complir la paraula com a home d’esquerres”.
La contundència d’Ábalos
Les tornes s’han capgirat per a molts, però no tant per a alguns com José Luis Ábalos, qui va irrompre a l’escenari de Burjassot saludant els assistents amb un bon dia, “rojos i roges”. Va recordar que ja va “avalar i votar” Sánchez i es va definir com a “un clàssic” entre els seus partidaris. Ni Àbalos ni cap dels intervinents va fer refèrencia a l’intent de l’antic líder del PSOE de formar govern amb Ciutadans. Però el secretari provincial socialista de València va apel·lar a la història per a interposar una reclamació quasi patrimonial contra qui, havent arribat “l’últim”, ara ve a dir-li que no és socialista. “El partit és nostre. Estem ací tota la vida. Es poden apropiar de tot, dels càrrecs, dels llocs, de les nòmines, però no de la identitat, de la lluita”, va argüir Ábalos en el moment més encés del seu discurs.
La contundència dels parlaments preliminars va dotar la intervenció de Pedro Sánchez, per contrast, d’un caire moderat, conscientment reforçat per l’oferiment de garanties d’unitat del partit. L’aspirant a reprendre les regnes del PSOE va assegurar que “a l’endemà” de les primàries es posarà “al costat de tots els alcaldes i presidents autonòmics” socialistes. Dels mateixos que, llevat de la balear Francina Armengol (partidària de Patxi López) i de l’asturià Javier Fernández (absent d’IFEMA per raó d’aparença d’imparcialitat), feien costat a Susana Díaz a Madrid.
Ximo Puig, a Madrid
A la capital d’Espanya, el president Ximo Puig embolcallava de poder territorial la candidata novella. Els dies previs se’n va fer un fart de reclamar “joc net” i “un codi de bones pràctiques signat per tots els candidats”. A Puig no li ha calgut donar suport explícit a Díaz. Amb la dimissió de la Comissió Executiva va propiciar la caiguda de Sánchez i l’adveniment de la seua secular aliada interna.
La presència del secretari general del PSPV a Madrid ja ho deia tot. Perquè, tot a Madrid exhalava poder. I el poder no necessita de grans discursos per a imposar les seues raons. Només li calen algunes disquisicions sobre la necessitat d’unitat del partit en l’hora prèvia d’una inopinada convocatòria electoral. L’argument sona a alerta general davant dels perills fraccionalistes d’una victòria de Sánchez i a advertiment particular per a aquells que, portats per la nostàlgia, se senten temptats de donar públic suport i inclús de votar per un candidat que, ja sense complexos, es complau de dir-se roig perquè “és el color del PSOE”.
