Hui es compleixen set anys d’un dels accidents més tràgics de metro de la història del País Valencià. Un accident que va marcar de per vida 43 famílies valencianes i que a dia de hui continua sense responsables.
Eren al voltant de les 13 hores d’un 3 de juliol de 2006 quan el destí, l’atzar o alguna cosa pareguda, va voler unir un centenar de persones, en el que ja és conegut per molts com el ‘tren de la mort’. Un centenar de valencians que utilitzaren eixe dia el transport públic, però que mai aplegaren a la seua destinació. Abans de la parada de Jesús, el tren descarrilà. 43 persones perderen la vida, altres 47 resultaren ferides.
En eixe instant, la vida es va parar per als familiars de les víctimes. A partir d’eixe fatídic moment, i sense saber-ho, es convertirien en protagonistes d’una història rocambolesca, plena de mentides i manipulacions que els ha dut a una lluita constant amb un únic objectiu: que algú pague pel que va passar.
Cap dels familiars imaginava que aquesta història els uniria durant 7 anys. Era impensable que a un accident tan greu se li poguera donar carpetada tan fàcilment. Però així va ser. En poc més de quatre dies, una comissió d’investigació parlamentària, totalment manipulada, va assenyalar com a única causa del descarrilament l’excés de velocitat i, com a conseqüència, al conductor, qui casualment també va perdre la vida, com a únic culpable. A més, mai va haver una investigació judicial. El cas es va arxivar per falta de proves.
Els familiars començaren a creure que hi havia molta gent interessada en què tot es quedara ací. Molts ho pensaren així. Amb una comissió parlamentària conclosa i, amb el cas arxivat, pocs eren els que s’imaginaven que l’AVM3J resistiria durant tant de temps. La pròpia presidenta de l’Associació, Beatriz Garrote, així ho reconeix: “Encara que ha sigut molt difícil durant aquestos set anys resistir, crec que a cadascun de nosaltres ens resultava encara més difícil marxar cap a casa amb les mans buides Això ha sigut el que ens ha espentat a resistir”.
Set anys de lluita marcats pel degoteig de noves informacions que certificaven tot allò denunciat pels familiars: que la manipulació havia estat present des del principi. El juny del 2011, Interviú va publicar que el maquinista del tren sinistrat estaria malalt d’epilèpsia, la qual cosa l’inhabilitava per a la seua labor. Aquesta notícia va suposar, per a un empleat que va col·laborar amb la revista, la imputació d’una falta greu de conducta disciplinària. Així mateix, al març de 2012 el periòdic El Mundo publica una notícia segons la qual FGV hauria alliçonat els empleats que anaven a declarar en la comissió d’investigació de l’accident, proporcionant-los una bateria de possibles preguntes i unes directrius i versions per a respondre. De fet, a l’octubre de 2012 destitueixen la gerent de Metrovalencia per la suposada manipulació i la imputen pels contractes amb les empreses que haurien ajudat a ‘maquillar’ l’accident.
Tot i això, una tasca de desinformació desenvolupada a la perfecció, va fer que la societat oblidara, literalment, aquell accident. Ni les concentracions el dia 3 de cada mes que es marcaren com a objectiu els familiars, ni les escandaloses informacions que anaven eixint a la llum, feren despertar els valencians.
Jordi Èvole apareix en escena
Però el 26 d’abril de 2013, la història va donar una volta de 360 graus. A poc més de dos mesos del setè aniversari de l’accident, el periodista Jordi Èvole aparegué en escena i amb el seu programa Los olvidados va aconseguir el que no s’havia aconseguit fins al moment, que la societat valenciana, pràcticament al complet, fera seues les reivindicacions de l’AVM3J.
Beatriz Garrote així ho va explicar dos dies després de l’emissió del programa: “El missatge del programa era molt clar i això ha fet que la societat s’indigne en veure com un fet tan greu com va ser l’accident, en el qual moriren 43 valencians i altres 47 en resultaren ferits, s’haja volgut tapar d’aquesta manera. Ha quedat clar que el Consell va mentir a l’opinió pública”.
L’efecte va ser immediat. Al voltant de 5.000 persones ompliren la Plaça de la Mare de Déu en la concentració del 3 de maig per acompanyar els familiars de les vícitimes i exigir justícia. El 17 de maig, la Fiscalia va decidir obrir diligències d’investigació sobre l’accident.
Tot són bones notícies. Així i tot, l’AVM3J vol ser prudent. El final sembla estar més a prop que fa uns mesos, però les vícitimes no descansaran fins que “reconeguen que moriren 43 persones perquè la seguretat no estava garantida”.
Fins que eixe dia aplegue, a La Veu hem adquirit el compromís personal d’estar al costat de l’Associació. De fet, des que eixírem a la llum el passat mes de gener, cada dia 3, coincidint amb la concentració, hem donat veu a una de les víctimes. Beatriz, Santi, Enric, Paco i Ana ens han contant la seua història, ens han fet partíceps de les seues reivindicacions, ens han fet despertar.
El que va ocórrer aquell 3 de juliol de 2006 no fou un simple accident. I hi ha hagut molta gent interessada en que això no se sabera. Per sort, a dia de hui, s’ha obert un nou camí, el de l’esperança.
Hui és un dia especial, sobretot, per als familiars. Una ofrena floral, una missa i una concentració diferent per recordar a les víctimes. Beatriz, Santi, Enric, Paco i Ana acudiran, com cada dia 3, amb el mateix nus a la gola, amb el record dels seus a la ment, però amb el suport de milers de valencians que per fi, després de set anys, hem despertat.
Documental: Actors Secundaris, Ciutadans de Primera
