Amb 127 milions d’habitants, el Japó és un dels països del món amb més densitat de població i també un dels majors productors de fem de tot el planeta. Més encara, si tenim en compte que la japonesa és una de les societats capitalistes amb major índex de consum de productes de tot tipus (especialment electrònics).
Així, per exemple, mentre Londres genera a diari aproximadament 7.000 tones de fem, Tòquio supera cada dia les 12.500. Aquesta quantitat de residus resulta un autèntic problema per a un país de dimensions reduïdes i elevada densitat de població, motiu pel qual les autoritats i els ciutadans japonesos es prenen molt seriosament el reciclatge del fem. I és que no tenen més remei, perquè no disposen de prou territori per a construir tants abocadors com necessitarien…
Però, com funciona el sistema de gestió de residus japonés? Doncs, d’una forma completament diferent a l’europea o la nord-americana. Als carrers de les ciutats i dels pobles japonesos no hi ha contenidors del fem, sinó caixes o en tot cas gàbies, on els ciutadans depositen els seus residus, amb o sense bosses, d’una manera selectiva.
Segons el dia de la setmana, la mateixa caixa o gàbia pot omplir-se amb residus orgànics (normalment dos dies per setmana); residus vegetals; joguines, roba, fotografies i bolquers; llandes i vidres; envasos amb gasos i fluorescents; metalls i instruments electrònics; i finalment un altre dia paper i cartó. I no es poden dipositar en qualsevol moment del dia, sinó en un horari bastant estricte, motiu pel qual durant pràcticament tot el dia les caixes o gàbies romanen buides, evitant així, problemes de salut pública.
El sistema japonés permet l’arreplegada selectiva i manual dels residus per part dels operaris, un fet que facilita la seua gestió i especialment el seu reciclatge. Açò, per exemple, no ocorre al País Valencià, “on un dels principals problemes pel que fa a la gestió dels nostres residus és que pràcticament tot el fem arriba junt a les plantes de tractament, per tant, provoca que quasi el 80% acabe en l’abocador sense poder ser ni reciclat ni reutilitzat. Per a evitar aquest problema, caldria com a mínim un contenidor més a casa nostra, el de rebuig, per a separar aquest tipus de residus del fem orgànic”.
Una altra opció seria la de “modificar per complet el nostre sistema d’arreplega i gestió del fem i apostar per un model semblant al japonés, que actualment presenta una de les taxes més altes de reaprofitament dels residus”.
En 2010, el Japó va ser capaç de reciclar el 77% del plàstic que va acabar en les seues plantes de tractament. Per exemple, van reciclar el 72% de les botelles PET, enfront del 48% d’Europa o el 29% d’EUA. Però, per a assolir aquest tipus de sistema de gestió dels residus cal una societat conscienciada amb la problemàtica del fem, on cada ciutadà es faça responsable dels seus residus com ocorre al Japó, on normalment no hi ha ni papereres als carrers, perquè cada japonés s’emporta el seu fem a casa.
Per a arribar a aquest punt de conscienciació, el Japó ha necessitat més de mig segle, durant el qual pràcticament han saturat els seus abocadors i inclús han ocupat terrenys a la mar amb residus, a més a més d’incinerar i exportar tones i tones de fem…
“Esperem que els valencians no arribem a aquestes situacions extremes i que trobem abans una solució per al nostre fem, que de segur passarà per la reducció del volum que generem a diari. Incinerar els residus, com proposa Isabel Bonig, ‘presumpta’ Consellera d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient, no soluciona el problema. Reutilitzar-los i reciclar-los, sí. I sinó, que pregunten als japonesos”.
