Dimarts passat, hi havia previst en el Congrés dels Diputats el debat i votació d’una reforma de l’Estatut d’Autonomia Valencià, aprovada de forma majoritària en les Corts Valencianes, per blindar les inversions de l’Estat en el País Valencià tot i modificant la disposició addicional primera perquè la inversió estatal s’equiparara al pes de la població en el conjunt d’Espanya. D’haver aconseguit el suport del seu partit a Madrid a la reforma, el president de la Generalitat, Alberto Fabra, s’haguera pogut apuntar en el seu haver una important victòria simbòlica i una considerable millora econòmica per al territori valencià. Les negociacions, tanmateix, no prosperaren. I els darrers intents el cap de setmana anterior, a l’Escola d’Estiu del PP a Gandia, on hi hagué contactes amb el ministre d’hisenda, Esteban Montoro, i amb la totpoderosa vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, fracassaren estrepitosament.
El “no” del govern fou tan rotund com les successives negatives a obrir el meló del pèssim finançament del País Valencià. Davant el que es preveia una molt vergonyosa retirada, el PP valencià improvisà un motiu per ajornar el debat, la inclusió en la reforma de la reducció del número de diputats de les Corts Valencianes, de 99 a 79, una qüestió en la que no existeix consens amb els socialistes i, menys encara, amb Compromís i Esquerra Unida. El pueril i improvisat argument era la unificació d’ambdues reformes per celebrar un únic referèndum, la qual cosa no evità el ridícul ni la sensació de maltractament i de irrellevància en el mapa polític espanyol, agreujat pel tema del finançament. A Fabra ni se li passà pel cap fer valdre els seus diputats a Madrid.
És ben cert que la Generalitat no està en condicions objectives de plantar molta cara. L’any 2012, l’Administració valenciana haguera fet fallida de no ser pels 10.834 milions d’euros injectats per l’Estat a través del pla de pagament a proveïdors, dels préstecs de l’Instituto de Crédito Oficial (ICO) i del cèlebre Fondo de Liquidez Autonómica (FLA), salvavides que Montoro s’encarrega de recordar cada vegada que sorgeix el tema de la millora del finançament. Però no és menys cert que sense eixa millora, el País Valencià està condemnat a la fallida: en un document elaborat per l’Asociación Valenciana de Empresarios (AVE), poc sospitosa de derives nacionalistes, s’alertava que l’endeutament valencià avançava a un ritme major que la resta de comunitats malgrat tindre una despesa per habitant inferior en un 20% a la mitjana de l’Estat, la qual s’atribuïa a un saldo fiscal negatiu tot i tenir una renda per càpita un 11% inferior a la mitjana. A grans trets, el pèssim finançament provoca que el País Valencià reba uns 1.000 milions d’euros anuals menys del que li pertocaria, una enormitat en un moment de retallades i reducció dels ingressos.
Escola d’Estiu del PP a Gandia
Tot i ser un problema que s’arrossega quasi des de la Transició, mai s’han plantejat un front reivindicatiu per corregir-lo. I amb les dificultats, les elits polítics i empresarials semblen haver pres consciència del problema i en públic i en privat admeten com de car li ha costat al territori valencià ofrenar glòries a Espanya. Però ja s’ha fet tard. El poder financer valencià ha fugit en direcció a Madrid i Barcelona, per les fusions i la mala gestió de les caixes. I en matèria d’infraestructures, s’ha posat tot l’entusiasme i els diners en un tren de passatgers a Madrid mentre que l’eixida de les mercaderies a Europa, a través del corredor mediterrani, s’ha deixat en un segon terme i es reclama ara, quan la cosa està peluda econòmicament i política i el PP espanyol té unes altres prioritats.
El govern valencià sols va ser reivindicatiu amb Madrid quan el PSOE i José Luis Rodríguez Zapatero ocupaven el govern. Però el fervor i l’actitud de protesta s’esvaí al minut després d’arribar Mariano Rajoy. Del transvasament de l’Ebre que tanta agenda política va ocupar durant els mandats a la Generalitat d’Eduardo Zaplana i Francisco Camps ja no s’ha tornat a parlar més que de forma tangencial i amb la boca menuda. L’anomenat “poder valencià” popularitzat per Zaplana era un miratge, una operació de màrqueting personal que culminà amb la seua elecció com a ministre del govern d’Espanya. Apagats els remors dels grans esdeveniments, que han donat aquella falsa idea de potència i prosperitat a la resta del món, emergeix la realitat d’una comunitat de segona filera, sense pes específic. Es veu fins i tot en els temes més secundaris, com ara el recurs al Constitucional que va presentar el govern espanyol contra la llei valenciana d’unions de fet per considerar que “excedia les seues competències”.
Recurs admés a tràmit aquesta mateixa setmana i que provoca la suspensió de la norma del País Valencià. Segon colp en una setmana al valedor de la llei, el conseller de Governació Serafín Castellano. L’altra bufetada ha estat la no aprovació de la reforma de l’Estatut que Castellano va negociar.
Fracassos, tots ells, tapats amb l’habitual estratègia d’aspersió anticatalanista facilitada per la coincidència en el temps amb el perllongament de la cadena per la independència fins a Vinaròs, en Castelló. L’excusa, el dimoni català, que quasi tot ho tapa: nogensmenys, el nostre primer i aigualit Estatut que ens va proveir d’un nom insípid i inofensiu es va gestar enmig del moment més àlgid de la guerra simbòlica. I la reforma de l’Estatut, la primera de l’Estat, que pactaren Francisco Camps i Joan Ignasi Pla en 2005, es va fer per servir de sostre reivindicatiu a la resta de comunitats. Com era de preveure, no serví de sostre ni de res. I els valencians ens quedàrem amb una ridícula “clàusula Camps” sense valor jurídic ni, com s’ha vist, polític.
Una història llarga i dolorosa que no porta camí d’acabar.
