El senyor Jardí escriu en aquest digital un article ple d’insinuacions que acaba amb la següent afirmació/pregunta: “No entenc per què els repetidors d’AC es mantenen en desús, si no hi ha avaries?”.
Per a començar, cal dir que si el senyor Jardí haguera actuat professionalment i s’haguera pres la molèstica d’informar-se, i preguntar als responsables d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), tindria algunes respostes per compartir, però no, probablement, un article com el que ha escrit, alçat sobre la insinuació interessada i sense cap base.
Així que intentaré fer allò que no fa el senyor Jardí, és a dir, informar.
Acció Cultural del País Valencià (ACPV) és propietària, efectivament, dels repetidors que durant tants anys han fet arribar el senyal de TV3 al País Valencià. Però resulta que el primer repetidor de la nostra xarxa es troba al Bartolo (dalt de Benicàssim). Aquesta situació significa que l’orografia impedeix que, a diferència del repetidor municipal de Morella, propietat de l’Ajuntament de la ciutat, puguem captar directament el senyal de TV3. Efectivament, durant aquests anys el repetidor del Bartolo ha rebut el senyal que li era enviada, senyal que la xarxa reenviava al seu torn a tot el País Valencià.
Quan el febrer de 2011 Acció Cultural decideix tancar les emissions de TV3 al País Valencià forçada per la reforma de la llei de l’audiovisual valencià aprovada pel Govern del president Camps el desembre de 2010 (reforma que significava un augment inassumible de les multes per emissions il·legals), la Generalitat de Catalunya va deixar d’enviar aquest senyal, ja que no tenia sentit si no emetíem.
Però quan el gener de 2013, després de la sentència del Tribunal Suprem que ens dóna la raó contra les multes il·legals imposades pel Govern del president Camps, i després de la consulta realitzada als nostres socis, la Junta Directiva d’ACPV decideix executar el manament de reobrir les emissions (tot i el perill d’una possible multa per part del Ministeri de l’Interior, que, a diferència del Govern valencià, sí que tindria autoritat per a multar-nos per emetre il·legalment). Per això, per tal de poder reobrir, ACPV demana que se’ns torne a enviar el senyal al nostre primer repetidor, al Bartolo. Però se’ns contesta que de moment no se’ns reenvia el senyal com a gest cap al Govern valencià i mentre es tanca un acord de reciprocitat.
Des d’aleshores s’ha aprovat l’acord de reciprocitat entre els governs català i valencià, i les Corts valencianes l’han ratificat, i Acció Cultural del País Valencià ha demanat, en públic i en privat, que l’acord es pose en marxa i que, per tant, el Govern valencià emeta ja TV3 al País Valencià, o que, en cas que no ho faça, se’ns envie el senyal per tal que puguem emetre nosaltres des dels nostres repetidors. I, ara per ara, no hem aconseguit ni una cosa ni l’altra. Però el fet és que tècnicament la nostra xarxa no pot captar el senyal, sinó que l’ha de rebre per a poder reenviar-lo, i que de moment no l’està rebent tot i haver-ho demanat reiterades vegades, i que continuem treballant i fent gestions per aconseguir-ho.
Aquests són els fets. Falta afegir-hi dues consideracions finals.
La primera: la voluntat d’Acció Cultural per fer possible la plena recepció de TV3 al País Valencià és fora de dubte: són 30 anys de lluita que ens han fet guanyar la base social, legal i política que ens ha permés resistir censures i multes, aconseguir un acord de reciprocitat, i que estiguem ara ja en la fase final, que és discutint la data de la seua aplicació. És a dir, indubtablement hem anat guanyant cada batalla, i això perquè Acció Cultural i els seus milers de socis hem treballat per guanyar-les. Qüestionar aquesta voluntat o fer insinuacions al respecte demostraria molt poc respecte pels fets, i faria pensar en interessos poc clars que només poden beneficiar el Govern valencià del PP.
La segona consideració final és una petició de professionalitat: la propera vegada, Sr. Jardí, què li pareix si s’informa un poc abans d’escriure? No és aquest el deure moral –i professional- de tot periodista? Espere que no siga aquesta la norma per la qual es regeix habitualment a l’hora d’escriure i que, a diferència del que ha fet en aquest cas, abans de fer afirmacions ràpides es moleste a parlar amb les persones i col·lectius que realment s’han preocupat pel tema, l’han treballat i tenen la informació real. D’aquesta manera, tots hi guanyaríem, començant pel prestigi de la professió periodística.
Toni Gisbert
Secretari d’Acció Cultural del País Valencià
