Xavier Aliaga / València.
La festivitat del 9 d’Octubre sol ser un moment de fer balanç de l’evolució política, social i econòmica del darrer exercici. A petició de la direcció de La Veu del País Valencià, ens centrarem en els aspectes econòmics del balanç, el que implica donar un grapat de males notícies i ben poques de bones. Tant govern autonòmic com central s’aferren a les dades d’exportació i explotació turística com a indicadors positius de l’activitat econòmica. En número de visitants ha estat així: segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el mes d’agost, un dels indicadors substancials, el País Valencià registrà una ocupació hostalera del 78,5%, lleugerament per sobre de la mitjana nacional (72,%). El turisme intern, tanmateix, que suposa la meitat del pastís, ha acurtat considerablement l’estança i la despesa. I el turisme estranger, que puja de forma molt considerable, ho fa en bona part per la situació d’inestabilitat al Magrib, segons adverteixen els experts.
Respecte de les exportacions, els números són objectivament bons: de gener a juliol d’aquest any, el comerç exterior valencià ha augmentat un 12,6% respecte del mateix període de l’any anterior (5,6 punts més que el creixement mitjà espanyol). 2013, de fet, va en camí de ser el millor exercici exportador dels darrers cinc anys, un fet que té molt a veure amb el tiró de Ford (els tres primers mesos de l’any suposava el 33,8% del total) i amb el mercat agroalimentari. Deixant de banda la fordependència, la percepció és que les empreses comencen a recuperar-se. “Qui més qui menys s’ha redimensionat, té una estructura més adequada als temps que corren i ha espavilat innovant, buscant nous mercats o ambdues coses”, explica una persona coneixedora del teixit industrial.
Una altra cosa, ben diferent, és la recuperació de l’ocupació. Les empreses que han destruït llocs de treball difícilment els recuperaran a curt termini. I tenim una massa laboral de quasi impossible reubicació, sobretot si es perllonga la crisi. De l’any 2011 a l’any 2012, el PIB valencià caigué un 1,4%. Suposant que les previsions del Govern central siguen encertades i generalitzades, l’any vinent podria haver un creixement encara inferior a l’1% del PIB. Tot i donar la previsió com a bona, està per demostrar que amb una millora de l’activitat tan exigua es puga generar ocupació. Fins i tot amb una devaluació interna dels salaris tan brutal com la que estem patint.
Poca broma en una comunitat amb un 29,06% de desocupació segons les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA), quasi el doble que el País Basc. I tampoc no sembla que convertir els aturats en emprenedors, en un context tan hostil, resolga res: milers d’empreses es creen i tanquen a gran velocitat. Menys salaris, més atur, més impostos i més inestabilitat, fan que el consum intern continue deteriorant-se o no recuperant-se d’una forma significativa. A peu de carrer, de xicotet comerç, d’hostaleria de barri, aquesta és la percepció.
L’entorn institucional i polític tampoc és el més idoni per encetar una recuperació que puga ser considerada com a tal. Amb una administració endeutada fins a les celles (l’exercici tancat de 2012 arribava als 29.437 milions d’euros, el 29,40% del PIB), amb problemes de pagament al proveïdors, una dependència absoluta de les transferències de l’Estat i un model de finançament que fa perdre al País Valencià uns 1.000 milions d’euros anuals (entre 11.000 i 13.000 d’acumulat prenent com a referència els anys 2000-2001, quan culminà el traspàs de les competències en sanitat i educació), és difícil que la Generalitat puga ser agent actiu d’un procés de recuperació.
Mentrestant, tampoc no estem rebent molts estímuls externs: als pressupostos generals de l’Estat per a 2014, presentats aquesta setmana, l’assignació al País Valencià baixa un 8,5% (605,8 milions d’euros) respecte de l’any anterior. Un descens que repercutirà en una menor activitat i creació d’ocupació (o de manteniment dels llocs de treball existents). L’únic apunt positiu és que el pressupost contempla una primera inversió en el Corredor Mediterrani, una infraestructura estratègica però de difícil pronòstic pel procés sobiranista a Catalunya.
Un dibuix general que no pot oblidar altres factors com ara el traspàs del poder financer valencià cap a Madrid i Barcelona (amb el que té de pèrdua de fil directe entre empresariat i les entitats que tenen els diners) i la desinversió valenciana en matèria d’educació i investigació, tot just quan s’haurien de posar les bases d’una recuperació sòlida i de llarg termini amb el demandat canvi de model econòmic, que no és una altra cosa que reduir la dependència de la rajola i els serveis generant un teixit industrial innovador, de valor afegit i, per tant, exportador. Una cimentació sobre la qual estirar de la resta de sectors.
Discursos voluntaristes i interessats a banda, a hores d’ara, el País Valencià continua mirant de front l’abisme que s’obri als nostres peus.
