El cap de setmana passat les fortes ratxes de vent que bufaven a Castelló van derrocar aquesta escultura que l’octogenari artista va crear en 2010 com a homenatge a les víctimes del terrorisme. Ripollés ha tornat a visitar l’escultura i ha explicat com, després d’una nit d’insomni, va decidir tornar al costat de l’escultura caiguda “per a parlar amb ella durant hores”. Eren les quatre del matí del diumenge.
La seua presència a la rotonda on està instal·lada l’escultura no passà inadvertida per a cap dels nombrosos conductors que circulaven pel lloc. Uns, xiulaven, altres el cridaven per animar-lo; uns altres, no li dedicaren paraules tan dolces. Res semblava immutar a aquest peculiar artista: “estic acostumat a què em diguen de tot. El mateix em passava quan vaig fer l’escultura”.
Ripollés explica que després de l’accident l’obra compleix el seu paper millor que mai, “aquestes colomes caigudes, tortes i arrugades, a les quals els han llevat la vida ara estan més prop de les víctimes que abans”. Malgrat les 36 tones de pes, els 25 metres d’altura i els 18 de diàmetre, l’escultura no va poder resistir les envestides del vent i va acabar caient per la força de les ratxes, que van arribar a superar els 100 quilòmetres per hora en aquesta zona.
Quan es va assabentar de la notícia confessa que no va poder evitar que li caigueren les llàgrimes, “i per açò no em considere ni un xiquet ni menys home”. Ràpidament va marxar a veure-la “per trobar-me amb la nova realitat”. Reconeix que la seua obra li agrada ara més que abans “i ho dic tal com ho sent”, tot i això conta que encara que complisquen els desitjos de l’escultura “cal endreçar-la perquè és com el que ha mort en un accident, cal netejar-ho i endreçar-ho. Solament li faria açò i la deixaria com ha quedat”.
Entre els veïns de Castelló hi ha opinions per a tots els gustos. “No em sembla bé que la deixen així. Haurien de tornar a deixar-la com estava”, demana Eduardo Ribes. Uns altres, com Concha Casteller o Juan Illes, opinen que la deixen tal qual s’ha quedat després de la caiguda “per evitar més despeses”. L’escultor defensa el seu treball explicant que darrere d’aquesta obra hi havia un projecte d’enginyeria que ho avalava. “He sigut el primer en sorprendrem del que ha succeït”, afirma, però assenyala que va utilitzar tots els materials i va seguir al peu de la lletra totes les indicacions que estaven incloses en el projecte.
