Almudéver és un dels cinc brigadistes que queden vius, segons l’Associació d’Amistat amb les Brigades Internacionals. Fa una setmana quedaven deu, i dos mesos arrere eren vint els que vivien. La seua memòria viva s’està acabant amb el pas dels anys.
Als seus 94 anys, Almudéver té una vitalitat que es nega a desprendre de la seua pell, la mateixa que el va espentar al front de guerra amb 17 anys. Ha vingut a València per a participar en una trobada amb joves i aprofita per a recordar aquells anys en el front i la seua història com a brigadista.
Recorda tot com si fóra ara, recorda els noms, les dates i els fets amb una claredat envejable. Dels brigadistes afirma que van tenir una “participació formidable” en la guerra. “Sobretot en la batalla de l’Ebre, on ens van fer la canallada més gran per part del Comité de No Intervenció quan va manar la retirada. Aqueixa batalla li donava molta por al capitalisme i és just quan decideixen tirar-nos fora als brigadistes oblidant-se que Franco continuava tenint els 148.200 estrangers en la guerra”.
En aqueix moment comença a veure que la “guerra estava perduda”, més encara quan va veure que “els anarquistes no volien militaritzar-se i van fer la seua república anarquista”, assegura. Malgrat açò, ell va decidir tornar a València a lluitar, ja que “mentre visca vull estar amb la meua família i defensant la República”.
Sobre com veu la situació actual de l’Estat espanyol des de França, on resideix, Almudéver diu no esperar res tenint “al coronel [sic] Juan Carlos I” en el poder, i demana a l’esquerra “que faça front Popular igual que es va fer el 16 de febrer de 1936”.
I és que Almudéver és tot vitalitat. El seu discurs, ple d’històries i anècdotes, solament s’entela quan recorda el camp de concentració d’Albatera (Baix Segura). Allí va entrar pesant 70 quilos i, als dos mesos, pesava solament 40.
“Era criminal”, recorda, “i el que més el tinent Merinos, el que s’ocupava de tot”. Assegura que el mateix tinent l’agafava del braç i el portava a veure afusellaments. “El dia 3 de juny de 1939 van afusellar els tres primers, un va cridar Visca la República, un altre Visca el Socialisme i l’altre Visca el Comunisme, als tres els van donar un tir de gràcia. Després, a la setmana, van anar quatre, el mateix, un va cridar Visca la República, l’altre Visca el Socialisme, un altre Visca el Comunisme i el quart va cridar tireu fills de puta, a aquest li van disparar quatre tirs de gràcia perquè s’intentava alçar”. En aqueix moment del relat, Almudéver es trenca i unes llàgrimes apunten els seus ulls. Massa record.
També s’emociona quan recorda la matança al port d’Alacant, quan la guerra és a punt d’acabar. “Allí”, conta, “hi havia tres files de sacs de llenties, i a dalt hi estava asseguda una dona embarassada. Davant d’ella, un home estava afaitant-se, quan de sobte agafa la navalla i es degolla, la dona quan va veure eixir la sang, va pegar un crit tan gran que va donar a llum. Allò va ser tremend”. Al port hi havia 17.000 persones esperant ser evacuades, 45 es van suïcidar, algunes van aconseguir salpar i unes altres van ser presoneres de l’exèrcit de Franco.
Almudéver és pura memòria. Recorda també la seua trobada amb Juan Negrín o amb el doctor Peset Aleixandre a Albatera. Tots aquests records, paraula viva d’un brigadista d’anada i tornada, espera que es plasme en una futura autobiografia. Mentrestant, la seua paraula viatja de col·legi en col·legi, d’institut en institut. Hui dimarts, la seua veu ressonarà a la Facultat de Filosofia de València dins de les jornades de debat Roja Tardor.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
