Xavier Aliaga / València
Algú recordava en una xarxa social que allò que és susceptible d’empitjorar empitjora sense remei. Al País Valencià costa reconèixer on està el sostre del despropòsit, el sainet, la improvisació i la manca de sensatesa. Tal vegada l’hem tocat aquesta setmana, amb el tancament per part del Consell de la Generalitat del que quedava de la ràdio i la televisió públiques valencianes i els esdeveniments posteriors. Unes hores intenses políticament i social, d’interpretació incerta i confusa, amb reaccions que arriben massa tard per salvar un ens que es va condemnar econòmicament i social fa molt de temps. Una setmana que, amb matisos i graus, deixa tocats treballadors, partits polítics i societat civil.
Treballadors. Després de patir un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) irregular, mal concebut i pitjor executat, atemptant clarament contra els drets del planter, com s’ha encarregat de ressaltar la justícia, els treballadors han hagut de suportar la carrega emocional afegida del tancament. Els que ja estaven fora i, sobretot, els que continuaven, que potser pensaven que el pitjor ja havia passat. D’ací la reacció visceral i la posada en marxa d’una programació antitètica al ferri control polític que patia la casa. Moment d’entonar el mea culpa, tractar de compensar en unes hores anys de censura i manipulació i cercar la redempció social.
No és tan senzill. A les entrevistes, als mitjans i les xarxes socials, veus autoritzades (entre ells antics treballadors com Julià Àlvaro, Mariola Cubells o Esperança Costa) recordaven que els protagonistes de la rebel·lió eren, en bona part, els rostres i veus de la ignomínia, la complicitat, la passivitat i, en alguns casos, la col·laboració activa amb els directius manipuladors. El principal actiu d’un periodista és la seua credibilitat. I a la conversió sobtada li mancava això, precisament, credibilitat. Molta passió, molta hiperactivitat crítica, però sense èpica ni heroisme, la valentia que no es va tindre en temps i forma. Una acció a la desesperada plena d’invocacions a les coses que s’anaven a perdre sense Canal 9 i Ràdio 9. Algunes veus històriques de la casa com Gemma Juan o Clara Castelló, entre d’altres, ressaltaren en directe les contradiccions de la jornada. També ha hagut mostres de generositat amb el planter supervivent: “Ara que els treballadors de C9 esbomben les corrupteles en què han viscut, donem-los suport i ajudem-los a difondre el seu missatge”, deia l’escriptor Tomàs Llopis a les xarxes socials. I el guionista Paco López Barrio confessava sentir-se “al·lucinat per les lliçons de dignitat” als treballadors de Canal 9 de gent que a les seues empreses és incapaç de tossir als seus caps. No mancaren tampoc incitacions a la unitat. Hi hagué, en suma, més respecte que retrets. Amb tot, per a molts treballadors massa implicats en les etapes anteriors, el motí arribà massa tard. Fins i tot després de triplicar la quota de pantalla amb el suport decisiu de ser un fet excepcional en la vida de la televisió la ràdio públiques.
Alberto Fabra i el Partit Popular. Ací els matisos són importants. La gestió de l’ERO per part del Consell no ha pogut ser més nefasta. I la decisió de tancar l’ens públic com a resposta a la decisió judicial de declarar nul l’expedient ha estat llegida per bona part de la societat com una enrabiada, com una actuació antidemocràtica coronada per un decret-llei sense ratificació parlamentària per recuperar el control de NOU. Algú pensarà que deixant els valencians sense televisió pública Alberto Fabra ha posat un nou clau en la seua tomba política. Hi ha més maneres de contemplar la qüestió.
No se’ns pot escapar que la decisió es pren el dia en què el País Valencià presenta les millors dades de generació d’ocupació de tot l’estat, tot just en un mes d’octubre normalment molt destructiu. I l’argument que s’havia d’escollir entre educació i sanitat o televisió pot semblar molt demagògic, però és susceptible de tindre penetració social. A més, com era d’esperar, la dreta espanyola política i mediàtica ha aplaudit la decisió perquè marca un precedent i un camí a seguir que sembla que estigueren esperant amb els braços oberts. Tot just, a més, la radical gestió del tema li ha suposat a Fabra la primera ovació unànime del seu partit. Paradoxalment, o no, ha reforçat el seu lideratge uns dies després d’autoproclamar-se candidat. Els seus rivals interns, Alfonso Rus i Rita Barberà, s’han limitat a tirar d’ironia recordant que no eren precisament assidus en els informatius de Canal 9. I fins i tot un peó discutit com ara Serafín Castellano ha eixit reforçat per la “valentia” de comparèixer “en un debat desigual” en la tele controlada pels revoltats.
D’una altra banda, des del punt de vista de la tàctica política estricta, l’entorn de presidència, tan errat en altres moments, encertà en aprofitar la dimissió de la directora general, Rosa Vidal, per emetre el decret i recuperar el control. Si Vidal haguera aguantat, tal vegada podria haver conservat les regnes de l’ens amb el suport dels quatre membres del Consell d’Administració de PSPV-PSOE, Compromís i Esquerra Unida. Acabem de fer les sumes i les restes: la història serà molt severa amb Fabra per una decisió radicalment antidemocràtica i socialment nociva. En el curt termini, però, la jugada potser no siga tan dolenta per a ell i per al PP valencià. Si la decisió resta, en termes electorals, tampoc es mouen massa les perspectives actuals que tenia el PP. Si ni suma ni resta, serà un èxit. El que perjudicava de tot punt per als populars era que la situació s’haguera perllongat quasi fins les eleccions amb un recurs al Tribunal Suprem. Fabra espera que amb una mica de sort i uns bons indicadors econòmics, escampe el descontent en uns quants mesos. Tampoc no serà fàcil: la liquidació d’un ens tan gran i complex sotmetrà el Consell a moltes més proves i entrebancs. Fins i tot el mateix decret podria haver suposat un frau de llei. Fabra és un surfista que ha agafat una enorme i imprevisible ona.
L’oposició. Si es confirmen els diagnòstics referits allà dalt, per a l’oposició tal vegada no haja sigut una bona setmana. Indubtablement, l’esquerra i el centre-esquerra han fet el que s’espera en defensa d’un servei públic, de vegades de forma excessivament teatral. Però aquesta defensa sense fissures ubica PSPV, Compromís i EUPV en un complicat escenari post electoral si es confirma que el PP perdrà les eleccions i no podrà formar govern ni tan sols amb el suport d’UPyD (formació que, per cert, ha estat molt tapada en aquesta polèmica): el seus electors, gran part, almenys, no entendrien que no es posara en peu de nou RTVV. Però, en quin moment de l’embolic jurídic? A quin cost? Amb quins treballadors? Els de la rebel·lió tardana o uns altres? Una mixtura? Quin pla hi ha al respecte? Tampoc no pensem que la televisió pública és el melic del món: qui governe que no siga el PP haurà de bregar amb un bon grapat més d’antològics marrons. Ja se sap, per exemple, com es va a rescatar l’Hospital d’Alzira i amb quins diners?
La part positiva, des del punt de vista d’un observador neutral, és que l’oposició ha donat una imatge d’unitat d’acció en aquesta qüestió cabdal. Com ara, també, en la petició d’unes eleccions avançades que, sent realistes, són altament improbables.
La societat civil. Ha hagut de desaparèixer RTVV perquè una bona part de la societat es retrobara amb ella, la trobara a faltar. Els sectors més relacionats amb la llengua han encés l’alarma pel que suposa perdre un instrument que, amb tots els seus defectes, contribuïa a normalitzar la llengua en molts àmbits (l’èxit de la producció pròpia i en valencià en prime time ja és una fita inesborrable) i que, en les mans adequades i amb la política escaient, haguera estat un agent normalitzador encara més potent. Hi ha unes altres víctimes clares a banda de la llengua, com ara la pilota valenciana, una disciplina esportiva que cap televisió privada acollirà. Per no parlar del sector audiovisual valencià, condemnat a la indigència, l’emigració i l’extinció.
Però el gran problema ací és que els valencians, en el seu conjunt, havien donat l’esquena fa molt de temps a Canal 9. Mort en vida el referent, és molt difícil convéncer el personal que hi ha un mitjà de servei públic absolutament imprescindible. Els treballadors, en aquell sentit, han insistit molt aquests dies en les conseqüències negatives per a les festes i tradicions. Però bon part dels suposats afectats, les entitats festeres, han sigut molt tèbies a l’hora de valorar el tancament, tal vegada per no fer un lleig al seu partit de referència. La mort de Canal 9, han vingut a dir, no és la fi del món. “Unes altres cadenes ens trauran”, han conclós. Comptat i debatut, la vida real té molts més perfils que els hastaghs de Twitter (per molt èxit que tinguen), els grups de Facebook o les peticions electròniques. No hi ha molts motius perquè la gent del carrer no massa preocupada per la llengua trobe a faltar Canal 9 i, menys encara, Ràdio 9.
Per la seua part, el món de l’esquerra, amb els sectors socials i culturals que podien haver estat l’audiència natural de RTVV, també és possible que hagen fet tard. La petició d’una televisió pública, de qualitat i en valencià sempre ha estat tangencial, la guinda del pastís de les jornades reivindicatives. Això, després d’haver dedicat anys, esforços i recursos a no perdre el senyal de la televisió pública veïna. Fet i fet, una de les múltiples paradoxes que ens adornen com a societat. Però els mals auguris com aquest també són reversibles: hui, amb les manifestacions convocades en contra del tancament, hi ha una bona oportunitat de demostrar que els valencians en conjunt han entés la gravetat i transcendència de la pèrdua.
