Sergi Tarín / València.
S’aproximen, s’anivellen i es descompassen. Es delimiten i es calculen. S’autoimposen, es reconeixen i s’allunyen. Es necessiten. Ella li pren la solidesa d’una organització esculpida en dècades de desert electoral. I ell l’eloqüència d’una crítica política d’arrel popular. Són Enric Morera i Mònica Oltra, els dos rostres de Compromís, que ahir participaren en una conferència a duo organitzada pel Fòrum Europa – Tribuna Mediterránea a l’Hostel Astoria de València. A l’acte, un desdejuni, acudiren destacats representants de l’univers socioeconòmic valencià com ara el president de la Cambra de Comerç, José Vicente Morata, el secretari general de Comissions Obreres, Francisco Molina, o el rector de la Universitat de València, Esteban Morcillo, entre d’altres.
El moment àlgid es visqué durant l’últim glop de cafè. En si mateixa, la pregunta justificava tota la trobada: ¿Qui encapçalarà el cartell electoral de 2015? ¿Com es dirimirà la candidatura? “Primàries hi haurà”, confirmà Oltra, però sense fixar ni el calendari ni confirmar si es presentarà. Una mera cortesia, ja que la participació de la cap d’Iniciativa sempre s’ha donat per feta malgrat les dosis de prudència i superstició. “Està sent un any horrible [va faltar son pare]. Li tinc mania al 13. Qualsevol decisió que prenga ara estarà gafada”. Per la seua banda, Morera anuncià que el partit “està regulant un model de primàries amb el que anem a innovar”. En eixa línia, Oltra explicà que seran pioners en obrir les candidatures a la ciutadania. “Eixa és la gran notícia”, emfatitzà.
Abans, però, els dos caps visibles de Compromís es repartiren les sensibilitats i els àmbits d’influència política. Morera se centrà en el model econòmic. “No som els del no, som els del millor”, es dirigí a un auditori de forta presència empresarial i atàvicament contrari a fórmules nacionalistes i esquerranes. Tot i això, el líder del Bloc aprofità per criticar Alberto Fabra, “el pitjor govern i líder que hem tingut”, i recordà que el sostre del deute valencià toca els 29.000 milions, molt per damunt dels 17.000 milions de pressupost anual. Per alleugerir el clot profund, Morera recomanà tres solucions: “introduir la decència en la vida pública, renegociar el interessos lleonins del deute i posar coto a la corrupció i el clientelisme”.
Per la seua banda, Mònica Oltra incidí en les polítiques socials de la coalició. “Estem tocant fons, però al País Valencià no es pot caure més baix”, lamentà i acte seguit relacionà els nombrosos casos de corrupció amb les taxes de desnutrició infantil que comencen a apuntar als indicadors econòmics. En eixe sentit aventurà que es tracta d’un problema “de descomposició i atac a la llibertat de les classes mitjanes”. Per fer un cop de timó oferí una sèrie de pautes cap a un “canvi de veritat”. En primer lloc, suggerí “invertir les majories” i que els òrgans de control, com la sindicatura de Comptes o de Greuges, estiguen en mans de l’oposició. “Igual continua vostè, qui sap”, s’adreçà irònicament a Rafael Vicente Queralt, síndic de Comptes. Acte seguit, apostà per elegir per sorteig entre qualificats professionals determinats càrrecs institucionals com ara els del Consell Jurídic Consiltiu. “Si és una boleta la que tria, ningú alçarà el telèfon per recordar-li qui li ha escollit”, argumentà.
El tercer aspecte es referí a la obligació de què els dirigents compareguen davant els ciutadans. “No es poden penalitzar els escraches quan no existixen vies d’accés als governants”. I com a quarta recomanació, Oltra abominà de les “portes giratòries”, és a dir, l’exercici de saltimbanqui que fan determinats polítics cap a l’empresa privada. Un dels paradigmes és Eduardo Zaplana, que passà de ministre de Treball a alt càrrec de Telefònica. “Això atenta contra la cultura democràtica”, lamentà Oltra.
Finalment, durant el torn de preguntes, el dos polítics hagueren d’esquivar algun que altre dard enverinat. Entre les qüestions que anaren arribant de manera anònima a la taula hi hagué la de la situació de Ràdio Televisió Valenciana. Oltra criticà l’existència “d’una llavor diabòlica inicial en considerar allò públic com a privat i convertir-lo en una eina de govern”. I Morera prometé una nova televisió lliure de corrupteles i manipulacions. Menys contundent es mostrà durant la segona pregunta, relativa a l’independentisme. El líder del Bloc buscà tot d’equilibris sintàctics per recalcar la necessitat d’una reforma constitucional “per a què estiguem més còmodes”. I, a continuació, resolgué el dilema català amb una comparació que generà una cert estupor: “si un poble no està a gust, diu adéu. Com un fill que s’independitzà dels pares”. I ja endinsats en el fet nacional, arribà la qüestió de la llengua. Oltra, àgil, esquivà el símbol i apostà per la semiòtica i l’antropologia: “és una cosmovisió. Quan desapareix una llengua ho fa una manera de projectar-se i vore el món”.
