Diari La Veu del País Valencià
La milloria de la mort, per Víctor Maceda
Li diuen la milloria de la mort, i l’experimenten aquells moribunds que, poc abans de traspassar, recuperen fugaçment la lucidesa mental. És una millora contradictòria que desperta entre els familiars falses esperances de supervivència però que de vegades, ves per on, permet a la persona que ens dirà adéu de confessar-nos un secret que havia conservat o alguna informació rellevant per quan ja no hi siga.

Al malalt terminal que és RTVV, la milloria de la mort l’ha convertida en una mena de VVC, una BBC a la valenciana. L’oposició, tot sovint silenciada o directament ridiculitzada, si és que mai hi apareixia; els moviments socials crítics amb el Consell, maltractats amb una indiferència menyspreadora, insultant i vergonyosa; els milers i milers de manifestants, omplint els carrers de les ciutats; els grups de música en la llengua pròpia… Quins? Si semblava que no n’hi havia.

Tots ells fa 20 dies que troben el seu lloc als informatius de la ràdio i la televisió. Des que el 5 de novembre Alberto Fabra va encomanar la corona de flors pel soterrar de l’ens, els treballadors de RTVV li han ofrenat als valencians el seu millor periodisme. Han eixit del coma i han vist la llum, han explicat la veritat tant de temps ocultada, ni que siga perquè en quede constància, a l’hora de fer-ne l’autòpsia.

Maribel Vilaplana, un dels rostres més coneguts dels noticiaris, exclamà “avui podem parlar!” la vesprada del 6 de novembre, quan els treballadors van prendre el control de Nou i n’hi hagué que fins i tot van demanar excuses per episodis tan lamentables com el del tractament de l’accident de metro. Curiosament, el seu marit, Xavier Carrau, amb qui va conduir –ben feliços– el programa especial de Canal 9 amb motiu de la visita del papa, és un dels que emmordassaven els discrepants amb el règim alhora que sotmetia els membres del Consell a sessions de bany i massatge.

D’altra banda, a Societat Anònima, un espai d’actualitat que encara no havia abordat qüestions estrictament relacionades amb la política, el redactor Genar Martí va entrevistar la setmana passada el secretari general del PPCV, Serafín Castellano, i el va sotmetre a un tercer grau inaudit. Li va refregar per la cara la sentència que ha anul·lat l’ERO i que destaca la “falta de voluntat negociadora” del govern valencià; li va demanar si no era “demagògic” argumentar que RTVV es tancarà per a poder construir hospitals i col·legis; li va retreure que els populars aprovaren la supressió de l’ens en una reunió que amb prou feines si va durar “un quart d’hora o vint minuts”, i en el súmmum de la irreverència, va acomiadar-lo amb la següent afirmació: “Els vuit imputats també votaran a favor, és clar…”

Ràdio Nou no ha escapat de la seua millora de la mort particular. El cap de setmana passat, Sergi Olcina, un dels garants que la línia editorial no es desviara gens ni mica, no va malbaratar l’ocasió i va abocar-hi tot d’exabruptes, i per partida doble. En primera instància, dissabte, va admetre que a RTVV s’havien produït “barbaritats econòmiques i de poder, de pressió, de manipulació, logístiques i tantes altres”, i va exemplificar-ho de manera inopinada: “En determinats moments, si ens trobàvem dues o tres persones en un mateix lloc, en un corredor, un despatx o qualsevol zona comuna de la casa, venia la senyoreta jefecilla de torn i era capaç de dir-te he dicho que no quiero reuniones, así que dispersáos, evacuant la concurrència de mala manera. Com a l’Espanya dels anys 40, vaja”. I l’endemà, diumenge, va avisar que té “algunes pastilles de sabó guardades per regalar-li-les a qui haja de visitar unes dutxes comunes, si és que arriba el dia”, en referència al possible empresonament d’algun ex-director general de la casa.

Sergi Olcina

Si els treballadors de RTVV eren coneixedors de tanta disbauxa i sabien del cert que la ràdio i televisió públiques estaven pervertint sistemàticament els seus principis rectors, ho haurien d’haver denunciat a temps. Com a servidors públics, es devien als valencians i no podien assistir impertèrrits a una degeneració com aquella.

Dels 1.700 que n’hi havia, però, només uns pocs van gosar d’alçar la veu, i de manera esporàdica. A la fi, tots ells van passar a ser uns morts en vida, amb una única diferència: a alguns van soterrar-los –injustament– mesos enrere, i la resta, que els acompanyaran ara, experimenten en aquests moments la milloria de la mort.

Comparteix

Icona de pantalla completa