La nostra és una societat civil de dimensions modestes, amb zones fosques, una discreta existència pública i un escàs sentit de la política en la seua accepció més àmplia que, a més, fa molt que viu atrapada entre l’estupor, una indiferència selectiva i potser l’esperança d’un canvi polític que sembla que mai no acaba de produir-se. Fet i fet, és tan poca cosa que per a indignar-la davant d’una qualsevol ignomínia cal que una star de la televisió aterre al mig de la plaça de la consciència col·lectiva fent un gran enrenou amb tot el seu estol de curiosos, càmeres i llums. Llavors, sí, i és quan als de sempre se’ls afegeix un riu de gent que ix al carrer per a clamar justícia pels 43 morts del juliol o per a exigir que ressuscite l’emissora autonòmica, la mateixa a la qual podem responsabilitzar sense vacil·lacions de la castració prematura i violenta del que hauria pogut ser una incipient opinió pública.
És clar, societat civil és el moviment transversal i complex per una escola pública i en valencià com ho és, també, l’església hermètica de les de la Tyrius, la marabunta fallera conservadora amb tots els seus pessebres, servituds i renúncies o inclús les quatre astutes associacions empresarials, ‘palmeros’ en totes les cerimònies del poder local a l’estil del ‘Agua para todos’ o del ‘Eje de la prosperidad’. I ja sabem també que bona part d’aquesta societat civil no tan sols no ha fet el paper que li pertocava sinó que ha estat còmplice d’unes decisions polítiques que han resultat terribles per al conjunt dels valencians.
Continuar mentint-nos llagoterament sobre com som només farà que contribuir decisivament a fer més profunda encara la fossa sèptica en’ què a hores d’ara ens ofeguem. Certament, ni som el poble capdavanter d’Europa com proclamava el murcià Eduardo Zaplana mentre estenia la seua teranyina d’interessos inconfessables, ni tampoc la Califòrnia daurada que ens venia un Francisco Camps amb uns problemes de percepció de la realitat tan perillosos com els que tenia l’emperador Calígula. I estem en el mapa del món, sí, també, però no en el sentit que pretenia l’alcaldessa Rita Barberà, sinó com a un exemple insòlit de degradació en el context del primer món.
Altrament, no podem ignorar que la classe política que ens dessuca no ha caigut del cel com un mortífer meteorit, sinó que forma part indestriable de nosaltres. Des de Ricardo Costa passant per la Castedo o Díaz Alperi tots són polítics escollits a les urnes pels valencians.
Com siga, l’autoengany mena a la bogeria i a la tragèdia, és clar. El punt de partida, doncs, per a qualsevol acció de transformació efectiva cal que siga l’autoexploració col·lectiva enfront de l’espill de la realitat. Cal prendre consciència que el País Valencià, més arruïnat que cap altre territori de les ‘espanyes’, encapçala des de fa dècades un grapat de rànquings vergonyosos sobre els quals ara i ací no m’estendré. És des d’aquesta perspectiva que la reduïda societat civil a què al·ludia hauria de fer l’esforç de rearticular-se amb l’objectiu d’impulsar veritables canvis, d’aprendre noves maneres d’actuar, però, sobretot, de trobar noves maneres d’entendre. Hauria d’esperonar amb la seua tasca i el seu missatge la transformació també de la política.
No és fàcil. Fins i tot pot ser un objectiu gairebé inabastable i això malgrat la remor eixordadora que han aixecat les darreres manifestacions, malgrat també l’estat de postració d’un govern i d’un partit trufat de lladres. El cas és que sense lideratges ni intel·ligència política, sense un relat d’allò que ens ha passat col·lectivament des de la Transició ençà i d’allò que volem per al futur, tot pot quedar en això, en una remor.
Deia que el parlament valencià feia pudor de podrit. La causa d’aquesta fetor insuportable és, vostès ja ho saben, el PP. Huit diputats tenen causes pendents amb la justícia relacionades totes amb delictes de corrupció. Cal afegir encara a la nòmina l’exconseller Rafael Blasco, l’exsocialista, l’estrateg que durant anys va guiar les passes polítiques de Zaplana i de Camps en l’erm de la política valenciana.
El cas és que per si no en tinguérem prou en veure’ls asseguts als seus escons, fa unes setmanes vam haver d’assistir a un espectacle insultant quan 45 dels 54 diputats del PP van signar una petició d’indult per al seu coreligionari, Pedro Hernández Mateo, l’exalcalde de Torrevella condemnat a tres anys de presó per prevaricació i falsificació de document públic. L’acte, per vomitiu, no deixa de tenir la seua coherència. Amb un centenar de càrrecs públics imputats, el PP constitueix a hores d’ara una autèntica legió de pinxos i carotes que en molts casos deuen estar ben convençuts que no han robat ningú sinó que, simplement, s’han limitat a agilitar i cobrar per uns serveis en tant que responsables d’una gestió que, òbviament, tenia els seus riscos. La culpa de veure’s amb un peu a la garjola -deuen pensar-, és de les inconvenients i maleïdes lleis tan sovint contràries al progrés.
Cert que en aquest moments -com recordava Tony Judt-, els principals parlaments europeus reflecteixen el desinterès d’unes societats en què els seus ciutadans més compromesos han deixat la política en mans dels funcionaris i polítics més corruptes i mediocres. El cas valencià, però, faria venir basques al mateix historiador anglès.
En un país civilitzat, davant l’evidència que un grup polític farcits d’imputats, podrit, no pot assumir les regnes d’un parlament, el mateix president Alberto Fabra, hauria pres la decisió de dissoldre’l tot anteposant l’interès general al del seu partit. Després hauria procedit a una depuració interna sistemàtica i tot seguit hauria convocat unes noves eleccions a risc de tornar-les a guanyar.
Al País Valencià, però, i més tractant-se del PP, aquest escenari de radicalitat democràtica, resulta quimèric. Ni Fabra ni ningú dels seus faran res que no siga intentar salvar el cul encara que el cost represente una autèntica catàstrofe per als interessos del país. Per com actuen donen a entendre que les Corts Valencianes a penes són en la seua mentalitat un escenariet on representar una ficció de caràcter institucional i l’oposició una coartada imprescindible per a poder existir, justificar-se, en termes de legitimitat democràtica. Dit d’una altra manera, sense parlament farien el mateix que fan ara: ignorar les regles del joc democràtic. Sense oposició fins i tot els cecs veurien de manera molt més nítida la seua autèntica naturalesa política.
Només dic que trobe ben lícit plantejar-s’hi en aquest moments la insubmissió institucional dels partits de l’oposició a fi de posar fi a la impostura del PP, de posar en evidència aquest partit i aquest govern davant de la societat valenciana, davant del món. No pense ara en termes de rèdits electorals. Prou que sabem que una mesura així podria ser manipulada per un PP tendent al victimisme més fastigós i altrament ningú no pot saber a hores d’ara qui guanyaria les eleccions en el cas d’una inesperada convocatòria. Pensar en canvis radicals en un país qualsevol i més encara en un com el nostre és envolar coloms. Tot plegat, hi ha dinàmiques, circumstàncies socials com el clientelisme, mentalitats que no sempre converteixen en desgràcies electorals les injustícies comeses pels governants.
Ara mateix, simplement pense en allò de trobar noves formes d’actuar, de pensar la política, en una higiene democràtica urgent que de no aplicar-se a consciència acabarà gangrenant tot el sistema com molt bé saben els partidaris de les democràcies relatives i dels totalitarismes.
I em pregunte encara: podran els valencians aguantar quasi dos anys més amb un parlament com aquest? I si tanquem el parlament valencià? Potser amb un sol dia hi hauria prou…
