Darrerament, però, se’l veu -com a tots els seus companys- molt preocupat perquè a la dessucada màtria els pits comencen a penjar-li fins els genolls. Dels seus mugrons tallats a penes raja un filet de llet agra. Certament, s’ha acabat el temps de gastar a mans plenes, el del faraonisme criminal i obscè, el de les contractacions arregladetes per als amics. Castellano mateix, fent ús dels seus càrrecs públics, va encarregar obres per centenars de milions d’euros al seu amic el constructor José Miguel Pérez Taroncher, amb qui a més compartia finca i parany per al tord a Llíria. Tot tan legal com escandalós.
El cas és que la gent, és a dir, els aturats sense esperança, els desnonats pels bancs, els treballadors qualificats infrapagats, els estudiants sense futur, han començat a prendre consciència de que són tan víctimes dels espectres que maneguen els mercats financers internacionals com de la gestió desastrosa dels matriotes locals que com d’habitud intenten amagar la seua responsabilitat darrere de la cortina de fum d’un espanyolisme agressiu transvestit de valencianisme, xenòfob, assilvestrat, furibundament matriòtic.
Castellano és un expert en encendre foguerades, en aixecar enormes columnes de fum de botxa, i per això cobra. L’altre dia, sense anar més lluny, va botar foc als catalans mentre el país s’estacava una miqueta més en el bassal de la merda de la corrupció i els jutges continuaven burxant en les entranyes del seu partit per saber dels detalls del saqueig comès durant anys de la caixa pública.
El de Benissanó, deia, va acusar la pèrfida Catalunya de maltractar la màtria, de faltar-li el respecte als valencians i tot a compte del simposi “Espanya contra Catalunya” organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) en què també participava el catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València, el suecà Antoni Furió. Per a l’ocasió, Castellano va tractar Furió de foraster, va fer una defensa abrandada de les senyes d’identitat dels valencians, ben bé com si l’IEC haguera muntat un pixarrada popular contra la senyera coronada, va atacar l’independentisme i, alhora, va posar en relleu la sacrosanta lleialtat dels valencians a l’Espanya inequívoca, la d’ells, la del No-Do.
Tot plegat, el dirigent del PP va fer com aquells altres blavers ancestrals: acusar la URSS i el comunisme internacional de les desgràcies de la pobra gent del país i convertir en estrangers els dissidents perquè desposseint-los de la seua condició de ciutadans de dret es simplificaven els tràmits de la seua eliminació. El PP hauria volgut també, més enllà d’obsequiar-nos amb el seu bombardeig retòric, prohibir el simposi, però, és clar, de moment segons quines coses encara no les poden fer. Res de nou. Fins i tot, a més de la remor de frares inquisidors vam tornar a sentir l’eixordador i vergonyós silenci dels polítics de casa nostra, de la comunitat acadèmica, de la migrada societat civil…
El cas és que vaig assistir a la conferència del doctor Furió. En un saló ple de gom a gom d’historiadors de diferents generacions, el professor va parlar de fiscalitat, de com el Decret de Nova Planta va suposar l’aixafament econòmic dels valencians. El nou estat borbònic imposà uns nous impostos –cal dir que recaptats amb l’ajut d’un exèrcit comandat per castellans- alhora que continuava exigint el pagament dels vells. Els mateixos partidaris valencians de Felip V li van pregar que rectificara la seua política perquè de no ser així acabaria per exterminar el país i el monarca, en resposta, els va enviar de cap a la garjola. Espanya contra el País Valencià, sí, sens dubte, ferotgement.
Furió, un dels nostres investigadors més sòlids, va desplegar els seus arguments en un to serè i didàctic, sense fer ni un sol escarafall ideològic, res a veure, doncs, amb l’oratòria joseantoniana amb què de tant en tant s’escaroten matriotes i patriotes en defensa de vés a saber quines obscures essències col·lectives.
Els gestos i les paraules del PP ens menen a una decebedora i inquietant conclusió. La dreta espanyola, la valenciana, continua sent ara, com fa quasi quaranta anys, un llast per a l’evolució de la societat cap a una veritable democràcia, sense les tuteles del poders fàctics. Del discurs, n’han fet un colossal parany -com el de Castellano en Llíria- en què enxampar al vol els incautes, els que no llegeixen diaris, els que en la televisió només veuen l’oratge i el futbol, els que consideren secretament que els demòcrates en realitat són una colla de radicals eixelebrats. Atrapats en el vesc untós de la seua ideologia són del tot incapaços d’avançar.
Crec sincerament, sense cap ironia, que a Castellano li hauria fet un gran bé anar a Barcelona a escoltar Antoni Furió en compte d’insultar-lo, d’estrangeritzar-lo mesquinament, perillosament.
