La millor garantia de tindre aigua suficient i de qualitat en el futur és complir estrictament la Directiva Marc de l’Aigua (DMA), és a dir, aconseguir el bon estat de les masses d’aigua: rius, aqüífers, brolladors i zones humides. Xúquer Viu lamenta que polítics, administracions i usuaris privatius encara no hagen comprés aquest canvi de paradigma introduït per la DMA, en vigor des de fa 13 anys, i continuen capficats en la vella política de l’aigua: l’apropiació de l’aigua per satisfer els interessos particulars a costa de la sobreexplotació i l’esgotament de rius, aqüífers i zones humides.
Es particularment greu la deriva dels governs autonòmics que, lluny de treballar coordinadament pel be comú, practiquen l’apropiació territorial de l’aigua per afavorir usos privatius en detriment del propi ecosistema fluvial del qual depenen. El deteriorament dels ecosistemes aquàtics és palpable des de fa dècades i la fugida cap endavant no farà més que agreujar-lo. El camí a seguir és clar: protegir i recuperar els nostres ecosistemes aquàtics i els nostres paisatges d’aigua.
A la conca del Xúquer això implica recuperar l’aqüífer de la Manxa Oriental; establir i complir uns cabals ecològics que siguen suficients i amb aigua de bona qualitat per recuperar la vida als rius del Xúquer i l’Albufera; recuperar el bosc de ribera i l’espai fluvial dels rius que, entre altres coses, col·laboren a la prevenció d’inundacions; reconèixer i promoure el paper d’una agricultura adaptada al territori i respectuosa amb el medi ambient.
També garantir l’aigua de millor qualitat per a l’abastiment de les poblacions; revisar les concessions dels usos privatius per racionalitzar-los i adaptar-los a la disponibilitat real de recursos; aplicar els principis de recuperació dels costos dels serveis de l’aigua i qui contamina paga; incrementar la transparència de la gestió de l’aigua…
En aquest sentit, cal que l’espai de participació de la societat civil en la planificació i la gestió de l’aigua s’eixample i s’aprofundisca significativament, ja que ara sols hi participen els representants dels interessos privatius al voltant de l’aigua.
La representació dels interessos comuns –ambientals, usos ciutadans, usos comuns- ha d’equilibrar-se a la dels privatius, i incorporar mecanismes efectius de transparència, accés a la informació i rendició de comptes per part de l’administració i tots els agents involucrats en la gestió de l’aigua. Això requereix una actualització a la realitat social de la Llei d’aigües i dels reglaments que la desenvolupen, així com de l’administració i els gestors de l’aigua.
Les successives sentències del Tribunal Suprem i Constitucional des de 2004 han posat de manifest la necessitat d’adaptar l’àmbit territorial de la demarcació hidrogràfica del Xúquer a l’ordenament jurídic.
L’estratègia de l’estruç adoptada pels successius responsables polítics, amb solucions provisionals que tanquen la qüestió en fals, ja s’ha mostrat inviable –amb un procés de planificació paralitzat des de fa 3 anys- i eternitzarà el desgovern de l’aigua així com el deteriorament ambiental al Xúquer.
Si l’opció preferida és la configuració d’una demarcació hidrogràfica mixta, que incloga conques intercomunitàries i internes, el que haurien de fer és modificar la Llei d’aigües perquè contemple aquesta configuració i definisca els mitjans organitzatius necessaris per a la seua gestió, d’acord amb la DMA, la Constitució, els Estatuts d’Autonomia i la doctrina del Tribunal Constitucional.
La solució no és renunciar a competències autonòmiques, sinó exercir-les amb responsabilitat i en coordinació amb la resta de nivells de govern.
