Rafa Aranal / València.
Aquesta setmana vaig parlar amb Joan Dolç, de tant en tant ho fem per discutir un poc i tirar-nos els trastos al cap, a ell l’esperona i a mi em reconforta, portem tota la vida igual. El vaig trobar entristit, fotut: s’ha mort Jordi Ballester —m’engaltà d’entrada—… faltà Carles (Pérez), ara Jordi…
Vaig pensar que no venia al cas punxar-lo perquè no tocava, no era el dia, —em deia el meu minso coneixement.
Vaig conèixer Jordi farà 30 o 40 anys de la mà de Joan Dolç, era l’època en què dirigia el departament d’imatge de Lladró i un jove Joan Dolç el portà a la llibreria que estava ben a prop de la fàbrica, Jordi en aquells anys es va convertir en el pare putatiu de Dolç per a qui sempre ha estat una referència vital. Solien vindre alguns dies al migdia, quan paraven a dinar i de vegades estàvem fins que sonava la sirena de la fàbrica, tot remenant llibres mentre raonàvem començant per la literatura i, com no, aviat ja estàvem en la política. N’estava corregut el Jordi, educat en un món de ‘xinesos’, sorneguer que n’era em punxava sobre les meues utopies valencianistes i d’esquerra, que no vos diria del meu tarannà llibertari, era un gran conversador, un magnífic contertulià i un tenaç i ferotge adversari dialèctic. Era i ha estat un bon paio fins al seu traspàs i allò més important: mai feia coll de figa i era conseqüent amb el seu pensament que no badava, fins al darrer alè.
Es deixà la fàbrica i ja vaig coincidir poques vegades amb ell, la darrera —el temps passa molt de pressa— potser abans de l’estiu a l’estudi de Dolç… continuava amb el seu esguard sorneguer.
Fa unes hores el meu fill, de bell nou a El Caire després del seu periple a Mèxic ( mira per on la segona ‘pàtria’ —per entendre’ns—del Jordi que de segur blasmaria del terme) ha penjat al facebook:
“El mestre Jorge Ballester (Equipo Realidad) ha faltat. Hem perdut un dels pares de la pintura moderna valenciana, magnífic artista compromés i talentós. Us deixe un documental escrit i dirigit per Joan Dolç a modus d’homenatge. Llarga vida al mestre!”
“Algunos no podemos vivir sin la utopía, la utopía nos es fundamental…”
La utopia dels “xinesos” en la seua realització pràctica ha esdevingut un femer —ja ho pronosticà l’Àngel Pestanya als anys 20 del passat segle —la llibertària, com mai tingué una plasmació real, es manté impol·luta… Com m’agradaria poder-ho discutir, açò mateix, una vegada més, com antanyasses amb el Jordi però… ja no podrà ser, això és possiblement la conseqüència més fotuda del traspàs de les persones. Ens queda la memòria.
