El bombardeig de Xàtiva: 75 anys de la Gernika valenciana

Dos braços que s’alcen en un gest inútil de protecció contra la mort vinguda des del cel en forma de 20 bombes de 250 quilos. Este és el record permanent a la barbàrie de la Guerra Civil que va suposar el bombardeig de Xàtiva del 12 de febrer de 1939 a les mans de l’aviació feixista italiana, que donava suport a Franco i que va causar, segons els últims càlculs, 145 morts i més de 200 ferits.

Va ser un clar matí de diumenge. Catalunya ja havia caigut en les mans franquistes i la II República espanyola, desmoralitzada, vivia les seues últimes raneres i estava en retirada. Però l’aviació feixista de Mussolini, que actuava des de la base aèria de les Illes Balears, va bombardejar la rereguarda de l’últim territori republicà fins a dies abans del final de la guerra. El de Xàtiva va ser l’últim dels bombardejos amb gran quantitat de morts.

L’objectiu dels 5 bombarders, Savoia-Marchetti SM.79 del 27è Grup de l’Aviació Legionària, era un tren carregat de soldats de la 49a Brigada Mixta que arribava a Xàtiva des del front de la Manxa, i la massacre va començar a les 11,45h. Però les bombes no distingien persones, i van matar soldats en l’estació, així com també van matar civils, homes, dones i xiquets perquè algunes van caure sobre cases de la zona. Testimonis del bombardeig recorden que es van arribar a trobar restes humanes sobre els arbres de la zona de l’estació del tren.

Les víctimes van ser enterrades el mateix diumenge a la vesprada, enmig de la consternació per la brutalitat de l’atac, segons una missiva enviada per l’alcalde de Xàtiva, Jovino Fernández, al governador civil de València. Després d’açò, molts van ser els que van fugir al camp, tement nous atacs a la ciutat.

Pocs supervivents queden de la tragèdia, xiquets que hui dia són octogenaris i que van viure en silenci la ignomínia fins que pràcticament van caure en l’oblit, també en la democràcia. Però en 2007, a través del Consell de la Joventut de Xàtiva, es va rescatar la memòria de les víctimes impulsant el monument que les recorda ara, ‘Aixopluc’, situat a les mateixes portes de l’estació del tren.

No obstant açò, l’homenatge no va ser fàcil i va comptar amb l’oposició del mateix alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus (PP), qui veu en tot moment aquest record com un intent de “reobrir ferides” que entén que ja estan cicatritzades; va entorpir l’aixecament del monument en sòl públic fins que va ser permès en terreny d’Adif (durant el govern del PSOE).

Mai ha volgut assistir a l’acte que cada any se celebra en este espai el diumenge més proper al 12 de febrer i al qual assisteixen els partits de l’oposició, així com també nombrosos col·lectius cívics, culturals, sindicats i veïns a títol personal. Enguany, Rus ha dit per a justificar-se que ell és “l’alcalde de tots” i que si anara a aquest homenatge i “els altres” feren també un altre homenatge, també hauria d’assistir. Cal recordar que el govern municipal del PP de Xàtiva, amb Rus al capdavant, també ha sigut el que ha evitat retirar els honors de la ciutat a Franco, qui encara és alcalde perpetu, fill honorífic i fill predilecte de la ciutat.

Quasi 300 anys van haver de passar perquè el record de les víctimes de l’incendi de Xàtiva de 1707 a les mans de les tropes de Felip V, el primer rei Borbó, durant la Guerra de Successió, fóra rebutjat per tots els sectors socials de la ciutat. Molts confien que no es necessite passar el mateix temps perquè les víctimes del més sagnant acte de guerra en tres segles també siga rebutjat per tota Xàtiva.