I, evidentment, això fa del “dictamen” una acumulació tendenciosa d’arguments parcials, que amaguen o esquiven la jurisprudència del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia valencià (amb 46 sentències consecutives que admeten l’equivalència denominativa de valencià i català), quan no la contradiuen frontalment. I tot això, a més, amanit amb uns raonaments particularíssims i fets a mida, que pretenen establir que, com que l’Estatut l’anomena valencià, l’extensió de la llengua ha de restringir-se a les fronteres administratives valencianes: imagineu això mateix aplicat a castellà a Castella o al Regne d’Espanya. O que és irrellevant que hi haja un total consens científic en aquesta qüestió, perquè l’Acadèmia no és una entitat científica ni ha de tenir en compte la ciència, sinó només sotmetre’s a la literalitat de l’Estatut i a la Generalitat Valenciana.
Per començar, ja veiem que tota la retòrica centrada en la “defensa” del valencià del dictamen del CJC és això: pura retòrica. El CJC ni tan sols ha redactat el seu informe en la llengua que diu defensar. La primera part que es va filtrar i segurament també la primera que es va redactar, que són les conclusions, ja mostraven que l’havien escrit en castellà. I la lectura del document sencer revela que es una mediocre traducció del castellà, plena de faltes i de calcs. Un detall: en la pàgina 18 apareix la indesxifrable expressió “Cala advertisca’s” (“Cala advertisca’s que […] ‘les decisions de l’AVL, en l’exercici de les seues funcions, hauran de ser observades’ […]”), producte d’una traducció automàtica del programa SALT i d’una pèssima traducció o d’ambdues coses.
Però, centrem-nos en el moll de l’os, en els raonament jurídics que aporta el CJC per dir que la definició de valencià del DNV no s’acomoda a l’Estatut d’Autonomia ni a la Llei de Creació de l’AVL.
El CJC afirma que examinarà els assumptes “atenent a criteris estrictament jurídics amb subjecció a la Constitució […] l’Estatut d’Autonomia […] i la norma de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Llei 7/1998, de 16 de setembre”. Sorprenentment, no diu res de la nombrosa jurisprudència que sobre aquest tema hi ha fixada i que tenen obligació de fer servir en la interpretació de les normes, tal com s’explica en el primer curs de la titulació de Dret.
I això és el que fa al llarg de tot l’informe, ignorar la jurisprudència o fins i tot contradir-la. Cita el CJC algunes sentències del Tribunal Constitucional sobre la competència de la Generalitat Valenciana per a establir la denominació de la llengua oficial pròpia, però esquiva la sentència més important sobre aquest tema i que el dilucida amb molta claredat. Parlem de la sentència 75/1997 del Tribunal Suprem que afirma:
“Podrá discutirse cuanto se quiera sobre la pertinencia de que en el seno de la Universidad de Valencia la lengua propia de la Comunidad Autónoma se denomine indistintamente valenciano o catalán, pero, como ha quedado dicho, ello no contradice valores, bienes o intereses constitucionalmente tutelados y no vulnera precepto legal alguno.”
Per què no ha tingut en compte el CJC el que sentencia el Tribunal Constitucional quan diu que la denominació indistinta de valencià o català no contradiu els valors de la Constitució i no vulnera cap precepte legal?
I igualment, tampoc no té en compte el que estableix el Tribunal Suprem en la sentència de 29 d’octubre de 2008, dictada quan ja estaven aprovats el nou Estatut d’autonomia i la Llei de Creació de l’AVL), que diu ben clarament: “
“[…] debe darse una respuesta negativa a la cuestión de si la denominación “lengua valenciana”, empleada por el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana, tiene carácter excluyente e impide el uso de cualesquiera otras, con referencia obviamente a la lengua catalana […]”.
Ignora del tot la jurisprudència, perquè no li és favorable en la seua argumentació i perquè va en contra dels mínims principis elementals jurídics que obliguen a observar-la. Tot això fa que siguen capaços d’emetre un dictamen del tot contradictori amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem.
Però és que, a més d’esquivar la jurisprudència, el CJC fa trampa malintencionada quan cita els mateixos acords de l’AVL. Curiosament, fa referència a l’acord de l’AVL de 19 desembre de 2003 (que, d’altra banda, no parla en absolut de l’exclusivitat del nom valencià), però no pren en consideració el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià de 9 de febrer de 2005, centrat exclusivament en la qüestió i publicat en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana el 12 d’abril de 2005), que afirma:
“la denominació històrica de valencià ha coexistit amb la de català, documentada en determinades fonts valencianes […], i generalitzada en l’àmbit de la romanística i de la universitat valenciana de les últimes dècades”.
“És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d’autonomia de Catalunya i les Illes Balears, i avalada per l’ordenament jurídic espanyol […] i la jurisprudència […]”.
A banda de totes aquestes llacunes jurídiques, l’informe té altres perles, com quan diu que l’”examen no pot estar condicionat per la postura filològica prèvia que es tinga respecte d’això, sinó que ha de vindre determinat per l’estudi jurídic” o que “s’estima extravagant, des d’este punt de vista jurídic, la definició que de ‘valencià’ es realitza en el Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, perquè la dita Institució s’extralimita en les seues funcions a l’atribuir a la llengua valenciana un àmbit territorial distint i més ampli del que assenyala l’Estatut d’Autonomia”.
Ras i curt: que un diccionari normatiu no pot tenir en compte els criteris filològics quan fa definicions i que l’AVL, com a entitat lingüística de referència oficial, no pot definir res que ultrapasse l’àmbit territorial valencià. Si això és un “dictamen jurídic”, el CJC, a banda de cobrir-se de glòria, caldrà que recomane a l’AVL que canvie també la definició de dictamen i de jurídic.
Alfons Esteve, Llicenciat en Dret i tècnic lingüístic.
