Com a instrument lingüístic, ‘el català ha fet un avanç important. Tota la feina d’escriptors, mitjans de comunicació, guionistes, i especialistes de totes les ciències ha fet que el català sigui una llengua tan apta com qualsevol altra per qualsevol funció’. Amb aquestes paraules, Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, ha explicat al programa Estira la llengua! de Ràdio Nacional d’Andorra que el català està normalitzat en l’àmbit instrumental a diferència de la normalització en sentit social, polític i jurídic, ‘on encara hi ha una dificultat important’.
Marí localitza dos factors com a responsables d’aquesta mancança, l’arribada de més d’un milió de persones immigrades al llarg dels últims quinze anys però, sobretot, subratlla l’actitud de l’estat espanyol, que diu que ‘no ajuda sinó que intenta posar pals a les rodes i convertir el català en una llengua subordinada, de segona i marginada’.
El president de l’autoritat màxima en matèria de llengua catalana també recela del fet que la Unió Europea, ‘que proclama el respecte per la diversitat lingüística’ no faci res per reconèixer una llengua amb tretze milions de parlants com a oficial, ‘quan n’hi ha amb alguns centenars de milers de parlants que són oficials’.
Al factor de la immigració, Isidor Marí hi veu una solució, el temps. Sobre l’altra qüestió, es mostra taxatiu: ‘El dèficit democràtic i la manca de suport, per no dir oposició frontal, en el cas espanyol de les institucions polítiques és el principal problema que tenim. I jo crec que no deixen altre camí per resoldre-ho, encara que sigui difícil: el camí de construir un estat propi’.
Aquestes reflexions han sorgit tot valorant el centenari de l’aprovació, per part de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’ortografia de Pompeu Fabra, amb què es va definir una forma normalitzada d’escriure la nostra llengua. I hi ha afegit que en termes de simpatia per part de l’estat espanyol, durant aquests cent anys ‘no s’ha avançat gens sinó que s’ha retrocedit’.
Així mateix, ha recordat que, fa 101 anys, Pompeu Fabra va publicar la Gramàtica de la llengua catalana en castellà amb la intenció ‘que els espanyols poguessin reconèixer que el català era una llengua amb una gramàtica sòlida i ben establerta com qualsevol altra. En aquell pròleg, el 1912, ja deia que considerava que seria un esforç bastant inútil’. Amb tot això, descriu la situació actual amb aquesta comparació: ‘És com si dins de l’estat espanyol hi hagués una Suècia o una Dinamarca, i l’estat espanyol ho ignorés i volgués creure que som una espècie de parla regional secundària o marginal’.
Entrant explícitament en la matèria de l’obra de Fabra, Isidor Marí destaca que la signatura de les normes ortogràfiques suposa que al conjunt de territoris de parla catalana fem servir uns mateixos criteris amb pocs canvis: ‘La gent, segurament no ho sap, però està fent servir un acord ortogràfic relativament complicat d’aconseguir i que ha resolt moltes dificultats. Sense això s’hauria pogut ocasionar una manca de capacitat de funcionament de la llengua en una infinitat d’activitats d’importància molt gran’.
Detalla que va ser un procés feixuc ple de concessions per totes bandes, com el cas de suprimir l’hac muda. I sobre allò que de vegades s’explica sobre les discrepàncies entre Pompeu Fabra i Antoni Maria Alcover, aleshores president de la Secció Filològica de l’IEC, ho justifica pel fet que Alcover vivia a Mallorca en una època en què les comunicacions eren més difícils. Un factor agreujat per l’esclat de la Primera Guerra Mundial: ‘Va ser una situació que va fer difícil una comunicació fluida i una entesa satisfactòria’. Però en tot cas, posa de relleu que ‘la societat això ho va superar’ i que aquesta feina es va aprovar i assumir al conjunt de territoris durant l’època de la República, cosa que ‘va donar la capacitat de resistir la persecució del Franquisme’.
Però avui en dia també hi ha un altre factor que ataca la llengua, el secessionisme lingüístic. En el cas de les Balears i els anomenats gonelles, qui darrerament han estat d’actualitat arran de la presentació d’una revista que per alguns promulga aquest secessionisme, i que Marí qualifica de ‘situació pintoresca’.
En el cas del País Valencià insisteix que la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada per les Corts Valencianes, afirma que valencià i català són la mateixa llengua amb dos noms. A més, hi afegeix la reflexió següent: ‘Al País Valencià, la gent que realment utilitza la llengua, la vol recuperar i li vol donar normalitat i plenitud, no dubta de la unitat de la llengua.
Pel que fa a la gent que promou tot això amb interessos polítics i no culturals és força significatiu que siguin els que menys s’interessen per l’ús, l’aprenentatge i la normalització de la llengua. Els que són al costat de la llengua són conscients de la unitat’.
Amb tot, l’Institut d’Estudis Catalans ha iniciat una programació d’activitats per posar de relleu aquest centenari de l’ortografia fabriana. I ho fa en dues dimensions, l’acadèmica i la popular. Amb la primera ha planificat vincular a aquesta qüestió els màsters d’estudis avançats en llengua catalana de les universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona i el IV Simposi Pompeu Fabra.
Pel que fa a la segona, es treballa en el context del Premi de Narrativa Escolar Sambori d’Òmnium Cultural, el Dictat Català de Perpinyà, el concurs d’Scrabble, el programa Picalletres de les televisions locals i el Gran Dictat de TV3. Tot això perquè ‘convé que la gent, encara que no sigui gaire conscient que fa cent anys que s’escriu d’aquesta manera, reconegui que aquesta escriptura és gràcies a un esforç que ja té cent anys’.
Andorra la Vella, febrer del 2013
