Sergi Tarín / València.
O prolongació o dimissió imminent. Així de taxativa es mostrà l’alcaldessa de València, Rita Barberà, davant Mariano Rajoy la setmana passada. Segons fonts de Moncloa a les quals ha tingut accés La Veu, Barberà instà el president del Govern a intercedir davant el Ministeri de Cultura per neutralitzar l’ordre que paralitza els 1651 enderrocs que té previstos l’Ajuntament per fer arribar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins a la mar.
Però abans d’aquesta darrera agonia hi ha 16 anys d’entestament polític per destruir l’antic barri de pescadors de València. I 16 anys de resistències veïnals al carrer i al jutjat. Una baralla desigual que dóna com a resultat una cartografia devastada, però també un patrimoni de dignitats i dates clau. La principal: 29 de desembre de 2009. Aquell dia el Ministeri de Cultura paralitzà el Pla del Cabanyal en considerar-lo un espoli del patrimoni espanyol. Segons els informes tècnics, l’avinguda, de 107 metres d’afecció, dividiria el barri (declarat Bé d’Interès Cultural el 1993) en dos, desfaria la trama original de les antigues barraques i volatilitzaria centenars d’edificis protegits per la seua singular arquitectura modernista.
Des d’aleshores, Barberà ha buscat la manera de contrarestar l’ordre. Primer amb una llei que fou suspesa cautelarment pel Tribunal Constitucional, però que li permeté afonar una desena de cases l’abril de 2010. Després una querella, que fou arxivada, contra la llavors ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde. A continuació, un recurs a l’Audiència Nacional en contra de l’ordre i que donà la raó al ministeri. Un fet que propicià un segon recurs davant el Tribunal Suprem i al qual Barberà va renunciar dijous passat per la més que elevada possibilitat d’una sentència en contra.
El text de la moció de retirada demostra com la primera edil esgotà la via judicial fins a l’últim instant. Entre el 16 i el 17 d’abril, el Suprem deliberà i ajornà en uns dies la votació final. El 19 d’abril, el vicealcalde Alfons Grau, mà dreta de Barberà, firmà la moció “prèvia declaració d’urgència”. Unes línies més amunt, s’assenyalava que la renúncia es devia a l’acord (publicat al BOE el 7 de gener) entre Govern, Generalitat i Ajuntament “per desblocar la situació”, per la qual cosa “s’entén convenient procedir a desistir del recurs de cassació interposat”. Si les coses estaven clares el 7 de gener, ¿per què cessen en el recurs justament ara? ¿I per què amb tanta urgència?
Sense firma
A l’endemà, Barberà oferí una roda de premsa anodina. Convocada també d’urgència per evitar una nodrida presència de periodistes, l’alcaldessa anuncià un pacte amb el Ministeri de Cultura “per desblocar El Cabanyal”. Una entesa de la qual no mostrà cap document. Només uns plànols, sense firmar, amb una part del projecte modificat. “És un acord polític”, explicà sense eufemismes. Al poc, des del ministeri s’afanyaren a puntualitzar que es tractava d’un principi d’acord, que el nou projecte s’estudiaria i se sotmetria a tots els filtres tècnics escaients.
Tot i l’aparent prudència de Cultura, alguna cosa havia canviat. El pla exhibit per l’alcaldessa rebaixa el impacte en la zona BIC i acurta l’amplària global de l’avinguda tot i mantindre els 48 metres d’asfalt. Uns canvis que no modifiquen l’essència del pla declarat espoli, segons Vicent Gallart, arquitecte i vicepresident de l’AA.VV. del Cabanyal-Canyamelar. “Fa tres setmanes, al ministeri s’hagueren rigut d’aquesta proposta. Ara diuen que l’estudiaran. Ja no sabem quina és la seua posició”, manifesta.
Fet i fet, divendres el puny de Barberà arribà amb força a Madrid. No tanta com per arrancar una declaració a favor de la vicepresidenta Sáenz de Santamaria després del Consell de Ministres, però sí per fer tremolar les cames dels tècnics amb responsabilitat en l’escala jeràrquica de Cultura.
Incertesa
¿Quin és l’escenari resultant? A Salvem El Cabanyal, plataforma que s’oposa als enderrocs i aposta per una rehabilitació integral del barri, és on millor coneixen el comportament de l’alcaldessa quan se sent ferida. 16 anys d’enfrontaments i de ‘mobing’ donen per a certes familiaritats “Esperàvem una reacció així. Amb l’esgotament de la via judicial, només li resta forçar influències polítiques i posar a prova l’ascendència dins del PP”, assevera Fernando Flores, membre de Salvem i professor de Dret Constitucional. Una opinió semblant a la de Vicent Gallart: “Barberà no podia arribar a les eleccions amb les mans buides. Açò li dóna oxigen encara que la cosa no estiga clara”.
De fet, amb els calendaris en la mà, el temps juga en contra de la primera edil, que ja ha anunciat que presentarà en el plenari de juliol o setembre la proposta de pacte. Uns terminis massa curts tenint en compte que primer cal notificar als propietaris de les unitats urbanístiques modificades i s’han de realitzar estudis de viabilitat econòmica i edificabilitat. A continuació s’obri un mes d’exposició pública i un altre per substanciar al·legacions. Després, cal el vist-i-plau de la Conselleria de Territori i la de Cultura. Finalment, el plenari ha de votar l’aprovació definitiva. Fet tot açò, ja es podria enviar el projecte a Cultura perquè demane informes interns i externs a entitats de prestigi com ara el Consell Superior d’Arquitectes d’Espanya o la Reial Acadèmia d’Història. Un tràmit que en el cas precedent, l’ordre de 2009, hi costà huit mesos. Sembla difícil, per tant, que acomplint amb la llei, l’alcaldessa puga disposar d’un dictamen abans dels comicis autonòmics de maig de 2015.
Vigilància
Des de Salvem ja han avisat que estaran vigilants durant tot el procés per evitar prevaricacions i abusos de poder. També anuncien una tardor de mobilitzacions i campanyes perquè entitats com ara Europa Nostra, Hispania Nostra i la World Monument Fund (totes elles han inclòs El Cabanyal en el seu llistat de patrimoni en risc) facen soroll de cara a Cultura i la Unió Europea. “Els tècnics estan molt lluny, a Madrid. Hem d’acostar-los, una vegada més, al Cabanyal”, precisa Tato Herrero, arquitecte i membre de Salvem.
De moment, una primera lectura dels nous plànols desvetlla la crua lluita entre tècnics del ministeri i polítics de l’ajuntament. “El resultat és un ‘bodrio’ ”, sintetitza Gallart. L’ajuntament ha volgut maquillar l’avinguda amb una reducció del 35% dels enderrocs i de cinc a tres plantes els nous habitatges. “Tirar edificis protegits per a fer-ne de nous no té cap defensa legal”, explica Gallart. Altra de les novetats és que l’avinguda no arriba fins a la platja, sinó que finalitza a la Llotja de Pescadors, immoble protegit i que Barberà proposà en el seu dia traslladar-lo rajola a rajola. Per tant, la nova avinguda de Blasco Ibáñez fins a la Llotja moriria dos carrers i un carril de tramvia abans de la mar.
“És un despropòsit i una immensa tristor”, opina Herrero, qui lamenta que l’ajuntament haja privat els ciutadans d’una sentència, la del Suprem, que haguera generat jurisprudència sobre planejament i patrimoni. “Després de 16 anys sense apartar-nos de l’estat de dret, argumentant i aportant proves en cada jutjat, l’alcaldessa, tot sabent que perdrà, envia un fax per retirar el recurs i planteja un acord polític desfavorable. En canvi, a Gamonal o Can Vies, dos setmanes de revolta acaben amb un pacte satisfactori. ¿Quina és la lectura que els polítics ens obliguen a fer?”, conclou.
