Marina Bou / Barcelona.
No és un canvi, és un recanvi. Aquesta és -a grans trets- la resposta del periodista i doctor en Sociologia, Francesc Viadel, quan és preguntat per les transformacions polítiques més recents al País Valencià. Dins el cicle de conferències ‘El País Valencià, un País germà’ impulsat per la Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC), aquest 26 d’abril, Viadel ha reunit una trentena de persones a la Casa València de Barcelona per analitzar les conseqüències més immediates de les darreres eleccions autonòmiques. Però -i ja ho avisa el periodista- les conclusions vénen en forma de pregunta, cadascú haurà de mastegar la seva resposta.
Hi ha hagut canvis socials, creixement cultural o una democratització de les institucions polítiques des que el Partit Popular va abandonar el seu tron al País Valencià? En Viadel no està convençut i -de fet- es mostra escèptic amb el nou govern: no semblen tenir un full de ruta definit per “reconstruir” el país i els grans canvis no s’improvisen. Amb Joan Fuster s’hi va produir, cap als anys seixanta i setanta, el que el periodista i sociòleg Toni Mollà va definir com: “Una revolució tranquil·la”. “Als anys 30, Fuster inaugura un neovalencianisme que -més enllà de qüestions identitàries- planteja la construcció d’un país que trenqui amb les estructures de l’antic règim”, recorda Viadel. I és que aquest és precisament el seu reclam, el d’un valencianisme que faci desaparèixer els 20 anys de degradació del territori, el rastre que Eduardo Zaplana i els seus sequaços han escampat des que l’any 95 van aterrar a la Generalitat.
Però la societat valenciana encara és lluny d’aquest camí: tot i que una determinada elit política pretén fer creure que l’anticatalanisme ha desaparegut, és evident que continua existint. En Viadel explora les arrels del problema. “Als anys 70, el blaverisme defensava l’anticatalanisme mitjançant una coartada indigenista o local; però actualment el PP i C’s representen un anticatlanisme que es mostra espanyolista sense complexos, ni coartades indígenes., assegura. El seu to és més que pessimista, inclús des dels governs més progressistes existeix un “esforç permanent per desmarcar-se del catalanisme”. Tampoc hi ha una consciència valenciana de la pròpia llengua, de la pròpia cultura.
Entren en joc els mitjans de comunicació i el peculiar espai comunicatiu valencià; el cas únic de Canal 9. “Sense mitjans valencians, com podem reflectir un país diferent, donar a conèixer la nostra realitat?”, reclama Viadel. Al País Valencià, és quasi impossible contrastar informacions de la premsa més arcaica que, d’altra banda, segueix rebent subvencions d’un suposat govern de canvi (segons Viadel, hi ha “elements” del govern a qui no interessa reobrir Canal 9). Un exemple més de la manca de “maduració sociològica” que ha caracteritzat el País Valencià els darrers mesos, emmirallat per “un canvi conjuntural”.
Segons Viadel, encara hi ha qüestions vitals que el govern valencià continua obviant: des de la insuficient llei d’ús i ensenyament del valencià a les escoles o la manca de normalització lingüística fins a les necessàries relacions institucionals amb Catalunya.“El tema de Catalunya s’evita deliberadament: si -finalment- aconsegueix la independència, el País Valencià cascarà.Si, perd contra l’Estat també. Amb quina força aniran els valencians a reclamar res a Madrid?. D’altra banda cal no oblidar que l’anticatalanisme neix per evitar que valencians i catalans ens acostem.
Un país que, d’altra banda, “presenta un dels índexs de lectura” més baixos de l’estat espanyol (a més, només un 2% dels valencians llegeix en català, en contraposició al quasi 30% de catalans). “Pensen articular plans culturals?”, es pregunta Viadel després de referir-se a la necessitat d’apoderar la societat valenciana. I és que ni tan sols el ‘folklorisme’ -tan present a la vida pública- ha estat qüestionat encara per ningú: “Partits progressistes arriben als Ajuntaments i no s’atreveixen a tocar els bous i la vicepresidenta apareix a una roda de premsa sobre pressupostos pentinada de fallera. Això ens fa més mal que no ens ajuda”, sentencia.
El valencianisme en el poder vol convertir la proposta nacionalista en una mena de neoregionalisme en una acceptació de l’estatus quo incapaç de mobilitzar la societat valenciana. En general, l’única bona notícia que dóna Viadel és el desbancament del PP. Però l’optimisme no dura gaire: “patim una castellanització més profunda que als anys 80 i -si C’s intenta créixer de les cendres del PP- la dreta pot rearticular-se”. De fet, afirma Viadel, el mateix Partit Popular s’ha ensorrat com a marca, però el que representa segueix ben viu: “al País Valencià no hi ha hagut una revolució, sinó un canvi fràgil del poder autonòmic”. L’esquerra no pot renunciar a reconstruir el País Valencià.
Com a solució, diu el periodista, cal la voluntat -fins ara inexistent- de construir un relat contra el neoregionalisme sense oblidar-se de transmetre a les noves generacions que s’incorporen al valencianisme què va passar, què va significar el discurs de Joan Fuster.. “És cert que la inexperiència i la manca de recursos poden anar en contra, però cal aprofitar el temps de govern progressista per inculcar canvis”. El periodista insta a una transformació dels valors, la inculcació d’un model econòmic digne o a un posicionament clar en aspectes claus com el suport -o no- a la monarquia espanyola. “Tot és retòrica, sense fets concrets, però quan fas aquesta crítica et converteixes en l’enemic”, denuncia. “Fer país vol dir desfer el que hi havia”.
