Maria Pilar Perea, filòloga catalana, i Germà Colón, castellonenc també dedicat a aquest àmbit, han publicat una web en què es pot veure l’evolució de seixanta paraules als diferents dialectes del català amb la novetat que això també s’analitza al llarg del temps. Tal com expliquen a la pàgina web: “A diferència dels atles sincrònics convencionals, que utilitzen un sol espai com a eix, aquesta metodologia permet fer servir simultàniament dos eixos: l’espai i el temps”.
La Veu s’ha posat en contacte amb Maria Pilar Perea per informar-se d’aquest projecte i del seu origen que Perea explica així: “Els mapes convencionals solament reflecteixen l’espai en un moment determinat de la història del mot. Com que cada mot ha tingut, en relació amb la llengua d’origen, una determinada evolució formal o ha estat substituït, en un moment concret, per un altre, vam pensar que necessitàvem un instrument perquè quedés manifestat aquest procés, i per això vam pensar en l’estatigrafia com un bon mètode perquè quedés reflectit en un sol mapa l’evolució lèxica, tant en el vessant de l’espai com en el vessant del temps. És a dir, vam voler conjuminar geografia i història en el marc de l’estudi dels mots”.
Aquest projecte ha suposat una bona inversió de temps, concretament per a la ubicació espacio-temporal de cada mot, com ha assegurat Perea, que també ha destacat que “el professor Colón té un fitxer molt important on estan documentades les localitzacions de molts mots i d’allà es van extraure diferents mostres”.
Imatge: Estratigrafia dialectal de Maria-Pilar Perea / Germà Colón Domènech.
A la pàgina web d’aquest projecte, de la Universitat de Barcelona, es pot veure com hi ha diferents evolucions segons els territoris, i no sempre perdura la paraula més antiga, de vegades algun neologisme acaba imposant-se. Perea ha explicat que “les causes del canvi i de la substitució lèxica són molt variades, i poden variar en cada mot. Algunes són de tipus exògens (com ara el contacte lingüístic, la imposició d’una altra llengua, factors relacionats amb qüestions comercials, modes, etc.), i aquests són més fàcils de detectar; altres són de tipus endògens, propis del sistema lingüístic, i aquests són molt més dificultosos d’explicar”. Aquesta estatigrafia només detecta el canvi del lèxic, per poder esbrinar el perquè un mot acaba imposant-se, caldria fer un estudi addicional.
Arran d’anar veient les evolucions dels mots analitzats a la web de Perea i Colón, s’arriben a qüestions com quina paraula es tria a l’hora d’integrar-la a una llengua. Maria Pilar considera que “moltes vegades l’estàndard general no tria la forma més antiga en primera opció, sinó la d’un determinat territori. És el cas de “meua”, per exemple, en contraposició a “meva”. I, pel que fa a l’ús, moltes vegades la freqüència d’utilització d’un mot pot superar el que proposa l’estàndard. És el cas de “barco”, per exemple, “que no està admès però la gent el fa servir”.
A més, també amb aquesta eina es pot comprovar com la mateixa llengua ens conta la història d’un territori com és el cas del País Valencià, on segons assegura Perea “podem trobar arabismes de manera més freqüent que a la resta del domini, com ara “‘bellota’, ‘aliacrà’, ‘algeps’, etc.”
Com utilitzar aquesta web
Per a consultar la informació d’un mot en concret el que s’ha de fer és polsar a la graella situada a l’esquerra del mapa que hi ha a la paraula que es vulga comprovar i, aleshores, a la part dreta es carregarà l’evolució cronològica del diatopisme que s’haja seleccionat. Allí es podran veure quines altres versions d’eixa paraula o d’altres completament diferents s’han utilitzat al llarg dels segles, així com les diferents variants que s’utilitzen als diferents territoris de parla catalana.
Però la part més cridanera d’aquest projecte és la que apareix si es polsa al mapa que hi ha a l’esquerre de cada paraula, aleshores es carrega una animació que va pintant amb colors totes les regions on s’utilitza un mot en concret i les capes van sobreposant-se segons el segle en què es trobe l’animació. D’una manera molt visual es pot veure com uns mots en substitueixen altres i la distribució territorial dels mateixos. A més, al costat del mapa es compta amb una breu explicació dels diferents mots comparats i l’origen dels mateixos.
Banys àrabs d’Elx. Foto: Ajuntament d’Elx.
Mots arabitzats
Un dels exemples que es pot trobar a l’Estatigrafia dialectal de Perea i Colón és ‘algeps’, en el qual es pot comprovar com s’havia dit prèviament, l’herència àrab amb què compta el País Valencià. En aquest cas Perea i Colón expliquen que segur que és una paraula que degué passar a través de l’àrab, manllevat del grecollatí. Però en canvi els altres mots utilitzats com a sinònims ges (català occidental) i guix (català oriental) no està tan clar d’on vénen. Un altre cas molt semblant és el del mot ‘tramús’, procedent de l’àrab i alhora pres del grec, aquest està molt estés al País Valencià i curiosament a Barcelona ciutat, en canvi a la resta utilitzen la paraula ‘llobí’.
Per últim, el cas de la safanòria és ben curiós, perquè a l’evolució gràfica que es pot veure al web d’aquest projecte es veu com al País Valencià al segle XIV s’utilitza pastanaga i és a partir del segle XVI quan s’acaba imposant el mot àrab safanòria.
